Ricard Abat pesa cent quaranta quilos i viu en l'edifici Montreal (la Piràmide) d'Alacant. Es presenta, suorós, a una entrevista de treball en una petita editorial que treballa per als britànics residents. Intentant incorporar-se del sofà on s'asseia, destrossa una tauleta de vidre del local. I, contra qualsevol pronòstic, és contractat: traduirà novel·letes comercials anglosaxones a l'espanyol, perquè els britànics aprenguen la llengua. A partir d'ací començarà una sèrie de peripècies que el faran viure tres vides: la pròpia, la de l'escriptor que ha de traduir, i la de l'escriptor en què es converteix quan es veu forçat a manipular els textos d'un altre. El traductor, de Jovi Lozano-Seser (AdiA Edicions, 2015) no és una novel·la sobre la València medieval, ni tan sols és una novel·la històrica, ni queda prop del Túria. En El traductor ballen anglesos jubilats en un bufet lliure de Benidorm i hi ha un sac de San Jacobos que espera en el congelador; encara que això no acaba de casar amb el cànon de novel·les valencianes actuals, també era hora que algú en parlés. «L'única manera de sobreviure al nostre entorn és assimilant el kitsch i la coentor que ens defineix. Si el nostre Benidorm és el més semblant a Las Vegas que tenim a Europa, per què no refermar aquesta mitologia?», deia l'autor, i potser té raó. En El traductor no es defuig la coentor: es recrea. I aquest és el seu gran encert. Aquest i la forma, la manera com descriu i percep el món el seu protagonista. Els dubtes i les vacil·lacions lingüístiques, els equívocs, el profund sentit de crític literari, la creació... però també la concepció del món des de la perspectiva del famolenc insatisfet, un Pantagruel que no dubta a mullar l'entrepà de sobrassada en un tassó de Cola-Cao després d'un dia de règim. Un antiheroi que sabrà transformar els complexos en orgull. Encara que a alguns ens pot semblar inconcebible, potser n'hauríem de prendre nota, qui sap si començant per la Piràmide. Els parisencs també es van avergonyir de la torre Eiffel en el seu moment.
