N o és gens fàcil comentar un llibre de poesia com Signes antipersona, de Josep J. Conill, que va acompanyat de textos d'Amadeu Viana i de Guillem Calaforra. I no ho és perquè la poesia de l'autor esdevé una ecografia del malestar davant de la paraula poètica. És poesia i antipoesia alhora, un crit de rebel·lió davant les limitacions i impossibilitats expressives.
En una primera etapa de creació, J. J. Conill va donar a conèixer la seua obra poètica en la memorable: Brossa nova. Una antologia de joves poetes valencians publicada el 1981. Precisament un dels textos, Epíleg d'octubre, hi exposa un estat de crisi davant de l'escriptura poètica. L'autor, una matinada d'agost tractava d'expressar una experiència amorosa frustrada. Allò que sentia no es plasmava en el text. Llavors va observar un nus de fusta en la taula, i va entreveure que entre el que escrivia i el que veia en la fusta hi ha havia un abisme. No «assoliria mai -diu llavors l'autor- la rotunda imperfecció material d'aquell vòrtex». El poeta emmudí. Si bé no és molt usual, la història de la poesia recull alguns silencis significatius com ara el de Rimbaud o el de Palau i Fabre.
La crisi en la paraula poètica, Conill la va superar una vintena d'anys després quan publicà un nou poemari Despossessió (2002). També l'impulsà a escriure -seguint les petjades de Ll. V. Aracil- i aforismes com el que publicà el 2008 a Submarins de butxaca: Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus.
Amb aquest conjunt d'elements, hom pot entendre millor Signes antipersona marcat pel desfici. Un desfici per l'expressió que tracta de supurar el que l'experiència anímica genera. Els versos de Conill volen ser testimoni d'un gest existencial i, alhora, un bocí filosòfic; impostures, rastres de l'esforç per dir, salms, teoria de la comunicació, connats de relat, sentències...; Assagen una reconstrucció psicològica i una indagació metafísica. I a la fi, un es demana: no seria millor l'assaig? De fet, el Post escriptum, de l'autor, on explica els avatars de l'escriptura, és d'una dialèctica fulgurant. Com també el text que escriu G. Calaforra per tancar el llibre: «No us farem ni cas, poetes». Tot un homenatge a Contra els poetes de Witold Gombrowicz i que és d'allò més provocador: com si en el fullet de publicitat d'un banc s'inclogués un text antisistema.
