A Prepare una conferència sobre Globalització i literatura que té la peculiaritat de ser, en alguns flancs, un tema inaprehensible, les fronteres del qual es desdibuixen amb exemples i contra exemples. El treball m'ha fet llegir dos assajos de Dubravka Ugresic, una escriptora croata resident a Amsterdam, i rellir Iban Zaldua, l'escriptor basc de Ese idioma raro y poderoso, un repàs molt bo sobre la literatura actual en èuscara. També m'ha fet llegir moltes novel·les d'autors nostres i algunes estrangeres, com ara Homo Faber del suís Max Frich, una obra que segons com s'interprete pot servir per avalar la tesi que les identitats desdibuixades i el desarrelament poden donar pas a catàstrofes.
El centre de la meua reflexió gravita al voltant de la pregunta: la globalització fa que l'escriptor mirede reüll un lector del món?, un lector construït des d'una fantasia més que no des d'una praxi quotidiana? En un suplement literari que tinc damunt la taula hi ha el resum de la intervenció en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona de la premi Nobel Svetlana Aleksiévit on diu «no em preocupa si publico o no a Rússia o a Bielorússia. El que m'interessa és escriure una obra interessant per a tot el món». Em pregunte: de veritat? L'escriptora pensa que escriu per a un lector d'arreu del món?
El fet que una obra interesse a tot el món no prové tant del fet que un escriptor ho busque, com de la circumstància de trobar-s'ho. Un missatge, entenedor en diverses cultures no és gens fàcil de generar: el camp literari és ple d'intents fallits. L'escriptor ha de pensar no en traduir el seu missatge al món, sinó en escriure'l per al seu conciutadà. De vegades, pera ell mateix. En una primera instància, si més no. El cosmopolitisme no existeix. Estem obligats a mirar el món des d'una òptica establerta per les costures de la llengua i pels referents de la cultura. En quest sentit, cada cultura es postula com el centre del món. Molts creador han il·lustrat açò, però qui millor va diagramar aquesta realitat és, potser, el pintor cubà Antonio Eligio Fernández en la seua obra Mundo soñado, on hi ha un mapamundi representat a través d'una grafia que és l'illa de Cuba. L'illa del Carib esdevé així el centre de l'univers, els ulls en què hom mira el món, la quintaessència del planeta.
