Trobe que les paraules «d'un temps, d'un país», títol d'una magnífica cançó de Raimon, serveixen perfectament per a encapçalar aquestes ratlles sobre de la novel·la Capvespre de l'autor de Dénia Josep Bertomeu.
Amb Capvespre, Josep Bertomeu ens presenta la història coral d'un grup de joves valencians que, des de la clandestinitat dels anys seixanta i primers setanta, lluiten contra la dictadura franquista. Amb la ciutat de València com a marc general -també Dénia, també Oliva o Moraira-, aquest grup de joves estudiants de la Universitat s'impliquen en l'agitada vida universitària que enfronta els seus anhels d'un món més just amb el poder omnímode del franquisme.
Els joves de Capvespre formen part de grups molt implicats en la lluita política: participen en assemblees, imprimeixen propaganda il·legal, es manifesten com poden, de vegades escapen, d'altres vegades són empresonats. Però no tot es redueix a la qüestió política. Tan important o més que l'anterior, és la dimensió humana dels personatges amb tot el que això comporta: el sexe, les relacions amoroses, les relacions amb la família, moltes vegades difícils, en uns moments en què pensar diferent o ser inconformista era un perill.
D'altra banda, Josep Bertomeu té l'encert de mostrar-nos les inquietuds d'aquella joventut universitària tot relacionant-les amb un món cultural que trencava els estrets motles de la cultura oficial. Aquests joves lligen autors prohibits: Lorca, Max Aub, Miguel Hernández, Nabókov, Cortázar, Vicent Andrés Estellés, Hemingway, Marcuse, Neruda, els existencialistes francesos. I tot això acompanyat per la música de Raimon, el jazz de John Coltrane, de Mile Davis... Tota una altra visió de la vida que recorre bullent els carrers de l'antic barri del Carme de València.
A tot això cal afegir que la novel·la de Bertomeu ens ofereix unes descripcions de la ciutat de València d'una bellesa extraordinària. De fet, el novel·lista Rafael Chirbes ha dit de Capvespre unes paraules que jo compartisc plenament: «Crec que les descripcions de la ciutat són de les més belles que he llegit mai». En efecte, Bertomeu dedica capítols sencers a descriure espais de la ciutat: l'Estació del Nord, el llit del Túria i l'albereda, la platja i el barri de la Malva-rosa. Però no es tracta d'unes descripcions merament físiques o realistes. Les descripcions de Bertomeu no sols parlen de l'aspecte extern dels llocs descrits. A les pàgines de Bertomeu traspua la vida de les persones, les angoixes, les esperances i les desesperances, el desordre, la por, les misèries, l'instint de supervivència de tot un poble, el batec interior d'una ciutat que lluita per eixir endavant d'aquella manera en aquells temps difícils.
Però, des del meu punt de mira, si la novel·la de Josep Bertomeu demana una atenció especial seria per la tècnica narrativa. Es tracta d'una novel·la coral on els diferents personatges es presenten en capítols diferents sense identificar i així anem coneixent els fets d'una manera fragmentada, polièdrica, des de diversos punt de vista. A més a més cal afegir el desordre temporal: el capítol que succeeix un altre pot ser temporalment anterior al precedent. Així mateix trobem la tècnica de l'anticipació en diferents moments de la novel·la, de manera que un capítol que se situa en l'any 1977 acaba amb: «el 1988 escoltarà per la ràdio que...»
Tot això va en paral·lel amb l'ús de diferents punts de vista narratius. A Capvespre trobem la primera persona protagonitzant el relat dels fets; la segona persona, inspectiva, sempre més reflexiva; la tercera, que narra des de l'omnisciència; fins arribar al monòleg d'un personatge que ens dóna la seua versió dels fets d'una manera desordenada i caòtica que d'alguna manera recorda algunes pàgines de l'Ulisses de James Joyce.
La novel·la de Josep Bertomeu ens presenta fragmentadament la visió d'una ciutat en uns temps molt durs. I així, en bona part, correspondrà al lector recompondre el magnífic trencaclosques que l'autor ens ofereix.
