Una cascada de topònims amb els seus pits resplendents, el bell i nostrat lèxic, que per designar llocs mostra eixa faç única. El Montgó mira com ix el sol per la mar i, assedegat, se'n va a beure aigua dolça a Gata, al barranc de les Valls o a la font d'Aixa. Els hòmens alcen riuraus i amb la llata dels margallons fan cistelletes. El raïm moscatell és escaldat i posat a assecar damunt canyissos per assolir els quirats de la pansa.
Un temps de pols, de pantalons curts, de xiquets que tiren pedres al riu Gorgos o als gats. Un mestre de poble conta històries de sants i de reis a uns menuts embadocats. L'Alcolaia és lloc de juguesca, i la Caseta de la Lepra, precedent de Fontilles, imposa un respecte que fa feredat.
El cinema del poble s'ompli de gom a gom amb la projecció de Marcelino, pan y vino o El último cuplé. En els descansos els xiquets es compren el meivel o el choleck i bescanvien cromos.
Com li van posar «Jesús Pobre» a un poble?
Alguns carrers parlen a través dels seus noms. La xicalla hi juga, si es troba als afores o al camp es llança llapasses. Carros adornats amb branques de pi o rams de datiler entren al poble, cap al tard, un dia de Carnestoltes. La font de la Rana té un arbre monumental amb fulles allargades com gumies sarraïnes, un eucaliptus gegant.
En Els meus orígens: una senda d'emocions, Jesús Moncho es capbussa en l'estany on ha quedat ancorada la infantesa. Ho fa amb tendresa, endut per l'emoció, per un sentiment d'enyor i d'estima a la vida ja passada, i a Gata, el seu poble. L'evocació, el record, recorre als seus arxius més sentits i indelebles: rememora aventures infantils; fa aparèixer en escena personatges senzills, entranyables; descriu barris, fonts, carrers...
Durant aquest dolç recorregut per la història i la nostàlgia, Moncho no s'està, si convé, de tirar mà de cites de cronistes o investigadors; o de meditar sobre l'esdevenir del temps, eixa roda que no atura, que ha llaurat, incansablement, els solcs per on el present transita.
En aquest context, els particularismes lèxics i l'allau de refranys es fan necessaris -com l'oli en el cresol, com el mànec en l'aixada-, perquè van indissolublement units en la barreja amb què es pinta un fresc retrospectiu tan elemental, tan popular, tan ple de realitat i de vida.
Som en un territori com La Marina Alta, comarca que ha trobat el seu complement ideal en el turisme. L'autor, al final de l'obra, reflexiona sobre aquest tema i fa propostes de millora com són la planificació, la coordinació i la sostenibilitat.
