Encara que guanyador del Premi Enric Valor de Novel·la de la Diputació d'Alacant, No mataràs de Víctor Labrado és més un reportatge biogràfic -un biopic, en termes de cinema- que una novel·la, on se suposa que hi predomina la ficció sobre els elements de la realitat. En aquesta obra impera, en canvi, la reconstrucció de les dades reals sobre la figura de Pepe el Carinyo, un mític jugador de pilota dels anys trenta, que a resultes de la seua activitat durant la República i després durant la Guerra, viurà una represàlia salvatge, com la de tantes altres víctimes. A Carinyo el varen tancar a la presó i el condemnaren a treballs forçats. Més avant, va aconseguir escapar-se'n i va viure durant uns quants anys fent de maquis per les serres de la Safor. A la fi, el 1950, després d'intentar fugir a França, fou detingut, empresonat, de nou, condemnat a mort i executat.
No mataràs s' erigeix com un conjunt de testimonis orals i de documents escrits al voltant de la figura aureolada de Peper el Carinyo i dels fets pels quals seria acusat i condemnat. Un munt de documents del dossier del sumari judicial omplin pàgines i pàgines del llibre, amb un minuciós detalladíssim informatiu. Aquest documentalisme aclapara: com a lector hauria desitjat que hi hagués una informació més garbellada. Amb tot, Labrado és un escriptor de ploma elegant, que salva qualsevol excés o dèficit narratiu amb solvència.
Un realisme prodigiós il·lumina cada paràgraf del llibre. «Aixequeu la pell d'un home i hi trobareu una novel·la», deia Dostoievski. En el cas de Carinyo, a més, hi podríem afegir que és la novel·la d'un heroi: un jugador de pilota memorable, amb anys de maquis plens de gestes importants i essent una víctima del franquisme. La polifonia de veus que convoca l'autor no aconsegueix minvar la dimensió mítica del personatge i en hi fa solidaris de la seua injusta persecució i de la seua mort sense entranyes, despietada. Com la de tants altres. En una època en què l'arbitrarietat, la violència i l'odi dels poderosos i del poder campaven per tot arreu. (Quan acabarem d'exhumar el franquisme? Vull dir: quan acabarem de posar el franquisme en el seu lloc i podrem passar pàgina?)
En l'obra de Víctor Labrado tenim altres elements a comentar, com per exemple, el joc de simetries i paradoxes que fan que un jugador siga executat i un altre se salve. La vida com a joc? En qualsevol cas, la dimensió humana de Carinyo i de la seua família ens commou, com ocorre amb les històries amb herois -herois positius, esclar! La mort seua i la de tants que encara resten en fosses comunes, o per les cunetes, va esquinçar -i esquinça encara- la pau, l'allunya de l'horitzó.
