Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

L'últim mono de Lluís Maria Todó

A banda d'escriure novel·les, Lluís Maria Todó és professor de francés i traductor, un ofici que també té el protagonista de la seua darrera novel·la: L'últim mono. La ficció s'endinsa en la vida d'un personatge, el fill del qual ha caigut en mans de la heroïna i segueix un procés de rehabilitació. Aquest fet, trastoca la quotidianitat prou monòtona del protagonista que ens fa cinc cèntims de la seua vida: està separat de la mare del seu fill (que ara té una parella de dona), ha tingut una relació posterior i ara viu sols.

Professionalment, el protagonista es dedica a la traducció i, com un complement de la faena, escriu un diari. Aquest diari és el text que els lectors llegim. El fet de ser traductor el fa sentir l'«últim mono» de la cadena literària. Però aquest «últim mono» s'hi afegeix a l'altre «mono», el síndrome d'abstinència del seu fill. El fet de ser traductor i d'escriure un diari, fa que l'obra estiga farcida d'observacions lingüístiques i de judicis literaris. I, encara, sobre la dificultat de la traducció, que sovint revela, l'autèntic valor d'una obra. Potser, com han dit alguns estudiosos, la literatura universal és aquella escriptura que millora amb la traducció -o com a mínim la suporta.

El tema crucial de L'últim mono és la droga i els seus efectes en un jovent que ha caigut en les seues garres. I per què? Per inestabilitat emocional?, per influx d'un context incitador?, per un simple accident?... En tot cas, el fet esdevé objecte de reflexió i és viscut per part dels progenitors, sovint, amb culpabilitat.

La novel·la escenifica una certa Barcelona dels 70, una ciutat amb una progressiabolcada als plaers dels porros, que sentia atracció pels sectors més marginats de la societat que se concentraven en el Raval, el barri Xinés. Un dels al·licients de les històries de Todó té a veure en el reflex del món de les famílies que deixen talment ocorre hui en dia l'estructura tradicional i poden estar formades per parelles d'homes, de dones. O bé són famílies adossades, com els anomena Zygmunt Bauman, amb fills de diverses relacions. Una situació procliu a la inestabilitat emocional i als conflictes que ens toca viure cada dia.

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats