El passat 14 de setembre, per gentilesa de la Diputació d'Alacant i la Universitat d'Alacant, INFORMACIÓN regalava a tots els seus lectors el llibret La Cara del Moro d'Alacant, de Joaquim G. Caturla. No ha estat aquesta l'única publicació de l'escriptor alacantí en la collita de 2014. Enguany Caturla també ha tret a la llum, en Tres i Quatre, El regne de la calúmnia, una novel·la ambientada a Alacant i la Marina Baixa, que no podem deixar de recomanar. I és que, amb una vintena de títols en l'haver, l'autor ha aconseguit forjar un ofici i un estil en què el relat flueix per les pàgines del llibre talment un mocador de seda llisca per l'interior de la vareta d'un mag. Altrament expressat: el discurs narratiu de Caturla es pot beure amb l'avidesa amb què un home acalorat beu un got d'aigua, i al mateix temps fa l'efecte -al marge de l'acció i la trama- que recrea cadascuna de les paraules que va lligant i les assaboreix com el xiquet que paladeja un caramel o una delicada fantasia.
Ja se sap que on un prosista se la juga és en les comparacions, les metàfores i els adjectius. I Caturla, des que el 1985 va publicar les seues emblemàtiques i arxiconegudes Rondalles de l'Alacantí, ha anat esmolant, en la lenta alquímia dels mots, una personal habilitat per a dir, per exemple, que uns ulls blaus i bonics «són dos trossos de cel de migdia»; que a un personatge «el cor se li arrupeix com un teuladí engabiat»; que una vídua «hagué de fer pa de les pedres»; que la revelació d'un secret tèrbol seria «com sollar amb morques un estany d'aigua clara, com empastifar amb quitrà la paret acabada d'emblanquinar»; que una jove és «silenciosa i delicada com una flor d'hivernacle»; que algunes veus sonen «enfitades de cortesia»; o que els dies s'escolen «sense pena ni glòria, dessucats, tristos»; etc.
No desvelarem ací, naturalment, la trama d'El regne de la calúmnia, que travessa les vides de quatre generacions de dones a cavall entre un poble innominat de la Marina Baixa i la ciutat d'Alacant. Apuntarem només que aquesta trama no és -o no ens sembla- sinó un simple pretext al servei de la veritable ambició del novel·lista: literaturitzar una societat, una cultura, una manera d'entendre la vida. Novel·lar Alacant. Heus ací el propòsit -i el mèrit- de Joaquim G. Caturla: oferir un retrat literari del país dels alacantins al llarg de tot un segle de canvis i renúncies, de transformacions i permanències, de progressos socials i dissolucions de la identitat col·lectiva. I val a dir que, per a tal propòsit, Caturla encerta a despenalitzar i aprofitar les fonts cabaloses de l'etnopoètica, de manera que l'obra queda salpebrada amb llegendes de dames encantades i mítics cavallers enamorats, cançons populars, rondalles de bruixes i tot un luxe d'idiomatismes vivament col·loquialitzants.
Amb tot i això, crec que hi ha tres eixos que esdevenen claus en la novel·la per a aproximar el lector a l'agredolça composició d'una ciutat com Alacant, tan entranyable i estimable, tan genuïnament mediterrània; i, alhora, tan despersonalitzada, tan menystinguda, tan pobra d'autoesima, tan vocacionalment provinciana. El primer, la relació distant -quan no d'ignorància- entre la ciutat i l'àrea geogràfica d'influència, que en la novel·la se significa amb la diferència de mons entre el poble de la Marina i el clos urbà d'Alacant. El segon, la pèrdua de la llengua pròpia -i, indestriablement, la cultura i la identitat- en el relleu intergeneracional, i l'oportunitat històrica de recuperació per part de les generacions més joves. I el tercer, la injustícia social, la corrupció i la perversió en les relacions de poder que han fet, del nostre -i continuen fent, ai!-, «el regne de la calúmnia».
La literatura serveix també per a això: per a mirar i interpretar la realitat amb ulls nous. La novel·la d'Alacant de Caturla ens invita així a millor entendre'n les essències, de tan singular ciutat. Pel simple fet de publicar-la -és l'efecte prodigiós de les paraules-, Alacant i la Marina s'enriqueixen de matisos, colors, olors i subtileses. En poden fer la prova bevent-se d'un glop la novel·la una qualsevol vesprada de tardor. Ja m'ho diran: la ciutat els semblarà menys indolent, més humana; més autèntica, potser una mica menys provinciana. Ah! I la geografia de cada dia, una veritable geografia literària.
