Córrer sense por és un testimoni novel·lat de Samia Yusuf Omar, una atleta somali que va morir a punt d'arribar a Itàlia després d'un periple dolorós de cinc mesos per Etiòpia, Sudan i Líbia. Això va ser el 2012, en una pastera que, havent eixit de Trípoli, era a prop de la costa italiana. Samia tenia vint-i-un anys i la seua il·lusió era participar en els jocs Olímpics de Londres, a punt de començar, on el seu compatriota Mo Farh guanyaria els 5000 i els 10 000 metres.
De bell antuvi, Samia se n'havia anat de Mogadiscio, la seua ciutat natal; la novel·la de Giuseppe Catozzella s'hi deté contant la infantesa de la protagonista, entre dificultats econòmiques, guerres tribals, sorgiment de grups integristes... La vida a Somalia és dins d'una gàbia devastadora. El fet cert, és que mig món viu amb colesterol, i altre mig on és quasi tot Àfrica resta esbalaït d'horror.
Sobreviure no és gens fàcil: cal sobreposar-se a l'assassinat del seu pare, a la separació de germans i familiars (per qüestions tribals) i sobretot, cal superar la misèria. Aconseguir-ho és tot un milacre. I el seu empeny, sense defallir, no sols és lloable sinó commovedor. Samia aconsegueix sobreviure gràcies a la passió que li despertà, des de xicoteta, córrer, ser una atleta, poder participar en curses. Córrer esdevé així una pràctica alliberadora, que li fa tenir un horitzó esperançat al davant. Com apareix en tantes obres des de Peter Handke a Murakami, l'exercici de córrer mobilitza energies i les transforma en tenacitat i benestar.
L'escriptura de Giuseppe Catozzella esdevé testimoni, queixa, crit desesperat, denúncia. En el fons, la novel·la ens presenta una realitat que veiem tot els dies a les pàgines dels periòdics i a les notícies de la televisió, però des de dins. I si bé és la crònica minuciosa d'una vida dura, la novel·la no és solament un degoteig d'horror, perquè mai no desapareix el sentiment d'esperança. Córrer sense por, és, per damunt de tot, un cant a la lluita, una història que posa coratge a les venes de l'ànima.
