Passant viles i muntanyes, de les parts de Cannes estranyes són vinguts cineastes molt prestament cada maig des de fa 7 dècades, juntats tots a la Costa Blava per un gran misteri, un gran poder d'alta atracció. Lògicament 50 anys enrere, el maig de 1968, era un focus sobre el qual es desplaçava l'interés informatiu des de París, on les protestes dels obrers i dels estudiants s'estenien a tots els sectors amb una vaga general de la societat francesa, a la qual els artistes decidiren no girar-li el cap, després de provocar tota una revolució estètica que ha passat a la Història com la Nouvelle Vague. Els mateixos capitans d'aquell moviment, François Truffaut i Jean-Luc Goddard, es trobaven al Festival per a demanar la seua suspensió quan arribà Carlos Saura per la presentació de la seua última pel·lícula Peppermint Frappé el 18 de maig, ajornada des del 12, el dia que s'aconseguí aturar completament França.
Com que feia dies que estava al país a l'espera, coneixia perfectament la situació. Va anar des de París amb la protagonista (i parella aleshores), Geraldine Chaplin, i no tardà en recolzar la postura dels directors francesos, tots tres estranys, trobats en un moment concret del seu camí professional mentre, des de posicions molt diferents, realitzaven aleshores un tipus de cinema que, si més no, s'entenia en clau política. Parlat y debatut amb Elías Querejeta, el productor del film, si bé no podien retirar la pel·lícula, es retirarien ells. L'organització, però, continuà amb la programació del Festival i decidí projectar-la. Malgrat tot, presents a la sala, assistiren a un fet extraordinari quan començà el públic a protestar, i els joves turcs i l'equip de la pel·lícula pujaren a l'escenari per agarrar les cortines i impedir que les pogueren descorrer per a descobrir la pantalla. En el forcejament, Godard, quan va veure l'actriu sobre l'escenari, va entendre que pujava per a defendre la pel·lícula i li donà un colp que li fa perdre una dent a la filla de Charlot, record que sempre ha contat ella amb cert humor, sobretot provocat pel dubte si tornar-li el colp al director. Aquella rebel·lió no evità que la projecció començara sobre el teló mentre sonava la música dels títols de crèdits, una música que ens pertoca, el Ternari del Misteri d'Elx, la cobla que canten tres apòstols retrobats.
Finalment, la projecció s'aturà, alguns membres del Jurat ( Monica Vitti, Louis Malle i Roman Polanski) dimitiren i l'endemà el certamen quedà suspés, contribuint al misticisme entorn el maig de 1968, sobre el qual ara celebrem la seua oportunitat per a definir l'últim terç del segle XX. No afegirem res de nou. Però ens aturarem en el moment en el qual s'aturà el Festival i la projecció d'aquella pel·lícula, pararem atenció a la peça musical escollida per Luis de Pablo per a encapçalar la pel·lícula i per a definir a un dels personatges, el que interpretava José Luis López Vázquez i que escoltava la gravació realitzada per Óscar Esplà el 1961 per la col·lecció de música antiga Hispavox. La mateixa que va aprofitar el 1962 el fotògraf i periodista Marcel Hanoun, coetani del nou moviment cinematogràfic, quan filmà una visió molt particular de La Festa per a la televisió francesa en la seua particular investigació sobre la desincronització entre la imatge i el so.
Allò que fem tres il·licitans quan ens trobem pel carrer, açò és, posar-nos a cantar el Ternari, li serví el 1965 al director alemany Heinz Dieckmann per a començar forçadament un documental sobre la festa major d'un poble del migjorn espanyol. Amb la veu de tres cantors del Misteri, retrobats casualment a l'Hort del Capellà Castaño, pretenia presentar als personatges de l'obra en la seua vida diària, primer, i posar-los en contraposició als escenaris. Ací radicava precisament l'interés del cineasta José María Berzosa, que, sense afegir-se intencionadament a la nova ona cinematogràfica, sí que decidí aplicar una nova forma de fer documentals en la televisió francesa d'acord amb els temps, i de Gudie Lawaetz, que no fou una mera espectadora d'aquell moviment sinó que fou testimoni a través d'un document fílmic. En les seues pel·lícules el 1972 i el 1977 buscaren els rostres d'aquells cantors abans i després de posar-se les perruques i les barbes. Aquell rendiment dramàtic de la peça que ens ocupa fou revalorat per Molina Foix, cineasta curós amb la Forma, que en Sagitario va portar el significat de la música de la representació a un altre marc expressiu, sense perdre els signes reconeixibles de La Festa.
La dificultat de traslladar un fet teatral, musical i festiu com aquest als paràmetres cinematogràfics xoca amb la llibertat de l'ús de la música del Misteri. ¿Per què aquesta misteriosa influència del Ternari en la majoria dels cineastes que han filmat la nostra Festa? Independentment de la seua procedència i formació, a molts d'ells, inspirats directament per La Festa o influïts a través del compositor de la banda sonora, els ha fascinat el Ternari (com també els cants dels àngels), possiblement perquè els seus cants formen part de l'essència que defineix el cinema, el moviment dels personatges que els entonen, vinguts de parts estranyes, més enllà dels murs de l'església. I per atzar, donant forma a un moviment social, el Ternari com a teló del maig del 68.
