Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El riurau

Un any sense Bernat Capó

(Article llegit en l'acte d'homenatge a Bernat Capó de la Plaça del Llibre d'Alacant, novembre de 2017)

Una de les últimes voltes que vaig parlar amb Bernat Capó va ser arran del seu nomenament com a Fill Predilecte de Benissa. Em telefonà i em va dir: «Què has fet?».

M'ho va amollar amb eixa veu tan radiofònica que tenia i amb aquella entonació eternament juvenil? i sense saludar. Va anar al tall: «Què has escrit que de bon matí ja no quedava cap INFORMACIÓN a Benissa?».

La pregunta correcta, ben rebé ho sabia Bernat, era què havia fet ell al llarg de la vida per a rebre el reconeiximent de profeta a la seua terra i, per tant, fer que al sendemà s'esgotaren els exemplars al seu poble.

A més, segur que allà pels anys 50 ell també aconseguiria que s'acabaren. Només pel gust dels seus veïns de llegir quin reportatge o entrevista hauria escrit aquell xic que ara vivia a Alacant.

Paradoxalment, gran part de la trajectòria periodística al INFORMACIÓN Capó no la va realitzar ací, sinó ja de tornada a la Noble i Senyora Vila. Des d'allí va escriure, per exemple, un seguit d'articles sobre els nostres costums i tradicions que esdevindria el primer volum d'una trilogia de referència: Costumari Valencià. O caldria dir-ne el títol complet: · Costumari Valencià. Coses de poble, perquè «Coses de poble» era el nom de la secció d'eixos articles.

I una anècdota més: eixe primer volum és l'únic dels tres que no presenta els capítols en ordre alfabètic, sinó que ho fa, segurament, per data de publicació.

Per cert, poder publicar articles en valencià en aquells anys 80 encara no era cosa fàcil. I Bernat no oblidaria que al INFORMACIÓN ho va poder fer. Es notava perquè ho esmentava a sovint.

A més, Bernat mai no va deixar de ser periodista. Les seues opinions setmanals, sempre des de l'esquerra i des del valencianisme, sempre crítiques i autocrítiques, van arribar als lectors fins no fa massa.

El periodisme necessita contar la realitat i una cobertura geogràfica a la qual atendre-hi. En aquest sentit, Bernat va ser periodista fins i tot en la seua producció literària: tota la seua obra es nodreix de la realitat i de la terra. I així és com ha sigut el millor corresponsal de les nostres tradicions i costums, eixa part de la nostra identitat. Fet i fet, De Berdica a Navayork podria haver sigut una gran novel·la, peró en canvi, és un magnífic reportatge de les increïbles aventures de Pere Bigot als Estats Units.

Més encara: serà deformació profesional (seua o meua), però no m'estic d'interpretar gran part de l'obra de Capó com un periòdic. Perquè si De Berdica a Navayork és un reportatge i Costumari Valencià eren columnes, aleshores La Criminala és una crònica de successos. I On ets Gigi? una sentida nota necrològica. I Espigolant pel rostoll morisc, unes magnífiques propostes del suplement de cap de setmana per a fer escapades i conèixer la nostra terra.

Perqué Capó sempre va parlar de nosaltres: de la nostra terra i de les nostres arrels.

Però les primeres arrels nostres també són la nostra infantesa. I a ella també li ha parlat amb un ampli conjunt de relats per a xiquetes i xiquets. Tanmateix, va fer llegir els xiquets? i escriure als jóvens i adults benissers (molts d'ells periodistes) mitjançant la col·lecció «Contes de Biblioteca» que ell va dirigir. Una iniciativa, per cert, que va ser premiada pel Ministeri de Cultura i per INFORMACIÓN mitjançant la concesió d'un «Importantes». Uns premis, doncs, que hauriem d'afegir a la llarga llista de reconeiximents aconseguits per Capó.

Ja hem dit que l'obra caponiana és un estudi de la nostra identitat. També ho és la de Joan Fuster. Cadascun la va observar amb les seues ulleres. I tots dos la van explicar als periòdics i als llibres. I l'un i l'altre ens van ensenyar que la universalitat es pot abastar des de la localitat. Perquè Capó i Fuster ho van aconseguir tot des dels seus pobles: Benissa i Sueca.

Bernat, aquell dia, no va saludar al telèfon. Però si que es va saber acomiadar dels seus lectors al INFORMACIÓN, quan el degà dels periodistes en actiu va posar un emotiu punt final a dècades d'opinions setmanals.

Hora és també d'acomiadar aquestes paraules. Alacant no és Benissa. La Serra Grossa no és la serra de Bèrnia, el Postiguet no és La Fustera, el Benacantil no és el penyal d'Ifac ni la Casa Carbonell un riurau. Però Bernat, ara i ací, estaria -està- a casa.

Estem al Port d'Alacant, on a les acaballes de la Guerra Civil van detindre el seu pare. I hi ha amics. I llibres. I en valencià. A Alacant.

Per tot això, ara i ací, també hi és Bernat.

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats