Els ancians fan nosa a Lagarde (i a Rajoy)

Va ser en una reunió a Washington, quan la francesa Christine Lagarde denuncià el gran mal de la nostra època: «Els ancians viuen massa i hem de fer alguna cosa ja, perquè són un perill per a l'economia». És a dir: la senyora directora del Fons Monetari Internacional pensa que la vida (afortunadament cada vegada més llarga) dels nostres ancians és perjudicial per a l'economia. És un perill, digué. Així, sense cap mena de vergonya. I davant d'aquest «problema», què hauríem de fer? Matar els pensionistes? Aplicar-los l'eutanàsia? De fet, amb les pensions que atorga el Govern espanyol als jubilats, aquestes persones estan gairebé condemnades a mort. Que el senyor Rajoy i els seus ministres hagen fet aquest 2018 una revalorització de les pensions del 0,25%, indica la immoralitat d'aquest Govern, quan l'augment del IPC per al 2018 oscil·larà entre l'1,5% i el 2%. Amb aquest «premi» del senyor Rajoy a la gent que s'ha deixat la vida treballant, el futur dels nostres ancians és «prometedor».

La preocupació de la senyora Lagarde pel «problema» dels pensionistes no és nova, ja que el 2013, el viceprimer ministre japonès, el senyor Taro Aso, preocupat també pels anys (massa, segons ell) que viuen els nostres majors, arribà a demanar-los que es moriren ràpidament.

No m'ha indignat menys que la senyora Lagarde i que el senyor Aso, el diputat britànic tory, Ben Bradley, que el 2012 digué que les persones aturades (els homes, s'entén), haurien de fer-se vasectomies en lloc de tindre fills.

I és que amb totes aquestes mesures, dictades només per l'eficàcia i pel rendiment, és a dir, pels diners, la senyora Lagarde i els senyors Aso i Bradley queden ben retratats, no com a persones sinó com a robots, ja que no tenen cor ni sentiments.

El papa Francesc, en la seua homilia a Santa Marta el 19 de novembre de 2013, deia que «els ancians són els qui ens porten la història» i per això «un poble que no té cura dels ancians, un poble que no respecta els ancians, no té futur, perquè no té memòria, ha perdut la memòria». I és que, malgrat que el Govern del senyor Rajoy contínuament maltracta econòmicament els ancians, aquestes persones, com deia el papa Francesc el 4 de març de 2015, «haurien de ser per a la societat, la reserva sapiencial del poble». I el papa, que denunciava la marginació dels ancians per part de la nostre món, afegia encara: «Tenim la tendència a ignorar l'ancianitat com si fóra una malaltia que hem de tindre lluny».

Una societat madura i sana és la que viu i té cura, amb agraïment i amb sol·licitud, de les persones grans, sense culpar-les de la situació econòmica. Per això amb molt bon criteri, el passat 22 de febrer els pensionistes van sortir al carrer per denunciar la misèria de pensions que cobren. I mentrestant el senyor Rajoy i els seus ministres no pateixen gens pel seu futur. Això sí, tant el senyor M. Rajoy com el senyor Albert Rivera estan més que entusiasmats amb la lletra per a l'himne d'Espanya que ha escrit la cantant Marta Sánchez, que (per molt patriòtica que vulga semblar amb la lletra de l'himne) paga els seus impostos fora d'Espanya. Dels pensionistes, no res. I és que per a aquets dos «estadistes», és més important la lletra d'un himne d'Espanya que l'atenció als ancians que cobren una misèria.

Per cert: el Rei d'Espanya que va fer aquell discurs tan abrandat el 3 d'octubre, ara no ha dit res sobre els jubilats i les pensions de misèria que cobren. I això que la dignitat d'aquestes persones també està «garantida» a la Constitució.