«Si continúo haciendo las cosas bien, creo que no se atreverán a quemarlo»

Albert Agulló

«A mí me preguntan si soy pintor, y yo digo que soy cosero, que hago cosas». Albert feia coses amb les mans. L'artista per a ell és qui domina els materials i els ofereix en un acte heroic al públic, com un poema, com els que ell també escrivia per tal d'explicar-se, per tal d'explicar-nos les textures, les fustes, les terres, la seua mirada, el seu horitzó. «No se puede hacer arte ligero», ens deia, em deia. Recorde que vaig conèixer Albert quan formava part de la Junta Rectora del Museu d'Art Contemporani d'Elx (MACE). No, ell no creia en un art lleuger. Fidel a les seues conviccions, pensava que l'art havia de servir. Havia de ser un element fonamental en la formació integral de les persones. Ni més ni menys.

Al final de la seua vida continuava sent un artista compromés. Com aquell que, a mitjans dels anys seixanta del segle XX, amb Sixto Marco, Antoni Coll i Joan Castejón considerava que la funció de l'artista era «la de manifestar, mitjançant l'obra, la veritat de l'home, i entenem l'home com a ésser concret, històric, situat en una època i en unes circumstàncies» (Manifest del Grup d'Elx, 1969).

El MACE va ser un dels grans projectes d'Albert i de la resta de membres del Grup d'Elx, destinat a apropar els ciutadans la nova creació de les avantguardes de la postguerra espanyola. Col·legues, amics i crítics d'art, com Ernesto Contreras, ideòleg del Grup, secundarien el projecte i hi participarien.

Joan Llorens recordava, en aquest mateix diari (5/2/2017), la implicació d'Albert en la desapareguda Escola de Pintura de l'Hort del Xocolater, on faria classes des de l'obertura del centre, el 1975, fins la seua jubilació; altra faceta del seu compromís social. Un compromís que, com creiem que queda patent en aquestes línies, sempre va tenir un espai objectiu on projectar-se: Elx. Una ciutat, no obstant això, un tant desatenta amb els seus pintors, amb els seus artistes.

Retre homenatge és fer un poc de justícia a l'Albert, encara que ja no estiga entre nosaltres. I crec que ell estaria content si, com ell va fer al llarg de tota la seua vida, treballarem de valent, sense fugir de la feina; per tal de no fer, com ell deia, cap cosa lleugera, per a des del compromís, ara de la ciutadania, reivindicar una memòria artística sense la qual és impossible entendre l'Elx contemporani.