Hi va haver també els pintors primitius de La Festa, els pintors del poble, aquells faedors de la forma i de la matèria, molts d'ells autodidactes del pinzell i de les teles en rerabotigues d'espardenyes, tallers de ferro, fusteries o fabriquetes de sabates, uns pintors que treballaven, sobre tot, amb la intuïció i amb l'experiència insistent.
Albert Agulló, ell ho contà, tenia una casa de camp envoltada per uns bancals de terra amb uns quants arbres. Hi havia ocells que creuaven el cel, piuladissa de la matinada i el capvespre, i el soroll dels cotxes que passaven per l'autovia pròxima. Era un tros de terra amb dos pins, una olivera, uns quants ametlers, tarongers, pomeres, pruneres i parres. Passaven les estacions de l'any, com una roda que no cessa, i Albert Agulló mirava el color groc intens dels mangraners a la tardor, les formes retorçudes del tronc de les parres, els grisos de les figueres a l'hivern, tots els verds de la primavera, i quan plovia, l'aigua que botava pels marges i les cunetes i corria pels petits barrancs de les serres, tot deixant a la vista, netes i lluentes, vetes de terra de mil colors i textures diferents, com un tresor viu i humit.
Albert Agulló agarrava terres dels marges i de les sèquies, arenes, adobs, branques seques. Distingia el color i la textura i, amb espàtules, palets, brotxes i raspalls, ordenava els materials sobre el llenç, tot formant figures i volums, traços abstractes i ideografies, tot insinuant formes i jeroglífics que significaven l'agost i La Festa. Pels voltants hi havia fustes, la borrumballa que es trau quan es passa la garlopa per un tauló nou i surt una espiral groga i blanca que deixa en l'aire una olor intensa d'arbre i de fusteria. Hi havia encenalls adherits als camins i a les teles, peces metàl·liques, grumolls de coles i d'arenes.
Certament, com alguns observaren, Albert Agulló pintava amb la mateixa naturalitat que un ebenista pot fer els mobles o les finestres d'una casa. Certament, quan el veies amb aquella granota blanca que mostren les fotografies, amb els cabells ja grisos i la mirada fixa en l'objectiu de la càmera, no semblava sinó un fuster que acabava d'encolar una cadira o d'envernissar una taula.
En la seua recerca de l'expressió i de la matèria, Albert Agulló aprofitava els papers impresos i les llandes de gasolina per a empastifar les tintes, deixar el camí dels dits sobre el paper i refer la imatge del seu temps. La publicitat dels objectes de consum esdevenia, així, àngels i maredéus, cadafals i tramoies, en un gest únic i definitiu del pintor que tenia quelcom d'abstracte, de juganer i fascinant.
Unes altres vegades, els colors grisos del cel, de calor i d'amenaça de pluja, eren els colors de la cendra dels fogarils de les cuines antigues de les cases d'Elx. El blanc de l'algeps i l'ocre de la serra pujava pel cel dels llenços, de fum i de polseguera. El groc de les arenes de la mar del Pinet i del Carabassí era el groc de la palma de l'àngel que baixava del cel, l'única llum que hi havia en aquells quadres grisos i blaus, com d'hivern. Les vetes de terra, de mangra i de vermell, eren el fang que la Marededéu s'emportava al cel enganxat a les sandàlies, aquella dona del poble que hauria volgut ser llauradora i que es pujava al cel de la cúpula de l'església restes de terra dels camins i dels bancals de ponent del terme d'Elx que havia xafat uns dies abans.
I el pas del temps rodava sobre aquells llenços eixits del taller de l'artista, de les seues mans àgils, dels seus ulls clars, blaus de mirar el cel del camp, dels ravals de i la vila d'Elx. I es clivellava la matèria i envellia la llum, però quan el Consell decidí que un pintor hauria de fer cada any l'anunci de les festes, els habitants d'aquella ciutat d'Elx de la fi del segle es miraven una i una altra vegada en els fragments de festa i de paraules, en els grans cartells que, any rere any, s'enganxaven a les parets i els aparadors de les botigues dels carrers de la Reina Victòria i de Blasco Ibáñez, de la Corredora i de la Glorieta.
