23 de enero de 2018
23.01.2018
Tribuna

Patrimoni, economia i societat

23.01.2018 | 11:15

Vaig tindre la sort fa dos anys de passar uns mesos a l'Abruzzo italià en una estança d'investigació. Allà, vaig veure com el model econòmic local era prou diferent del d'Elx. A aquella regió del centre-sud italià, s'havien adonat que un territori perifèric com el seu (i com el nostre), que no es pot pagar una macro-obra d'un arquitecte famós que atraga visitants, posseeix, no obstant, un bon gènere amb el què competir en un context globalitzat: allò històric i tradicional. S'havien adonat que una de les formes amb què diferenciar-se en un mercat global és reprenent i millorant els cultius tradicionals, renovant i repensant els productes artesanals, conservant el patrimoni arquitectònic i defensant els espais naturals.


A l'Abruzzo italià portaven decennis amb aquesta dinàmica, amb una total imbricació entre gestors locals, petits i mitjans productors i universitats -teoria i pràctica-. Tots aquests actors socials, només parlaven de reconversió d'allò tradicional, de diversificació econòmica i de participació ciutadana. Revisant la bibliografia vaig veure que eixos plantejaments de desenvolupament local alternatiu s'estenen per totes les regions de bona part d'Europa. No debades, la UE dona nombroses ajudes a eixe tipus de projectes de desenvolupament sostenible, arrelat i participatiu. Ajudes que no existeixen per projectes que passen per destrossar el patrimoni local.


A Elx, des de fa alguns decennis es va començar a pensar en plantejaments diversificadors per revifar una economia a la deriva, després de la davallada en el monocultiu del calcer. No obstant, el plantejament de desenvolupament hegemònic seguia i segueix sent el mateix que anys enrere i la seua fórmula és ben senzilla: nou = bo i bonic // vell = roí i lleig. Així, davant una construcció històrica o tradicional, la tendència imperant ha sigut ensorrar-la i fer un edifici qualsevol de més plantes. Què pot atraure més visitants, l'harmonia estilística de construccions històriques i tradicionals restaurades que fan famosos els centres no només de Firenze o París, sinó d'Altea o Morella o una successió d'edificis alts a carrers estrets, estilísticament incoherents i sense cap particularitat? Quins són els pobles que tenen les normatives patrimonials més restrictives, els més visitats o els menys? La resposta és ben senzilla.


En 1983, l'Ajuntament creà el Catàleg de Bens Protegibles d'Elx amb els immobles més imprescindibles, davant la voràgine destructiva. Treient percentatges a partir de l'estudi que José Francisco Cámara feu en 2013 sobre l'estat d'eixos immobles suposadament protegits, un 24 % estan enderrocats total o quasi totalment. De la resta, només un 16,5 % es manté amb una rehabilitació més o menys integral. A hores d'ara, les xifres serien encara més dures.


No obstant, aquest ritme imparable en la destrucció patrimonial, s'està trobant cada cop amb més entrebancs: en els darrers anys, plataformes abans impensables han sorgit plantejant models de desenvolupament alternatiu que ens remeten a l'explicat d'Abruzzo i que van lligats a la conservació del patrimoni, la sostenibilitat ambiental, la justícia social i la participació ciutadana. Podem citar, entre altres, a ADR Camp d'Elx, Salvem el Mercat, Volem Palmerar o l'Institut d'Estudis Comarcals (aquest darrer, en actiu des de fa més anys). A més, els nous casos de destrucció del patrimoni arquitectònic local, ja siga el del Mercat Central o l'actual de l'edifici de Nuevos Riegos El Progreso, encenen un debat cada cop més viu i divers a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, activen notícies, articles d'opinió, accions legals, mobilitzacions... Un panorama social que, fa només quinze anys, era impensable davant la destrucció d'un nou edifici històric.


Amb això, hi ha un bri d'esperança i un avís ferm per als qui segueixen pensant que «nou = bo i bonic» és l'únic model de desenvolupament possible: el problema de la conservació del patrimoni local ja s'ha estés; en l'època de la moda vintage seria irracional el contrari. Com es té clar a bona part d'Europa, la diversificació econòmica ha d'anar lligada, entre altres, a la protecció del patrimoni històric i tradicional. Els qui encara no veuen la defensa del patrimoni com una prioritat estan anant en contra del futur econòmic dels pobles i estan perdent legitimitat social.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine