Una ciutat intemporal

Sobre la justificació de l'edil d'Urbanisme no deixa de planejar una pregunta prèvia i senzilla: si l'edifici que s'enderroca figurava com a candidat l'any 1982, i després seleccionat per a ser resguardat als corresponents catàlegs de béns protegibles, per què no s'ha inclòs de manera completa i definitiva i s'ha procedit a la rehabilitació i salvaguarda? Un munt de lleis, com la vigent de Patrimoni Històric Valencià, ho haguera facilitat. Però és l'Ajuntament el que ha de protegir els béns singulars que determinen la nostra ciutat, perquè té l'autoritat i la responsabilitat, no la Generalitat, que encara que vigila, no pot fer de policia. En conseqüència, la revisió del Catàleg és competència de l'Ajuntament perquè els usos d'un edifici poden haver canviat en vint anys. I molt més des de 1982, quan es fa el primer llistat de béns protegibles. A més, no pot deixar la conservació del patrimoni a l'exclusiva decisió dels propietaris, als quals se'ls informaria prèviament de les peculiaritats d'allò que volen vendre o comprar per evitar confusions i malentesos.

També s'argumenta que l'edifici està fora de la línia del carrer. Per què això és un problema? Tot el contrari, si hom volguera protegir l'edifici es podria fer servir com a element d'ordenació de la Plaça de la Constitució -l'antiga Plaça del Pinyó-, plena d'edificis de dubtosa personalitat, a diferència de l'immoble en qüestió, de façana monumental i clàssica, al dir de l'arquitecte Gaspar Jaén. Per això, aquest imponent edifici de la seu de «Nuevos Riegos el Progreso» assenyalava un punt d'inflexió en la trajectòria de la Plaça, situada sobre l'eix que formava el «cardo maximo» de la centuriació d'Ilici, com diu el mateix autor; tot destacant en una cruïlla que era també el nexe d'unió del barri de Sant Miquel.

Vol o no vol l'actual Corporació defensar el patrimoni arquitectònic de la ciutat i el seu terme? Els fets evidencien que, en allò tocant a la seua protecció, la Corporació continua el seguit de destrucció heretat dels anys cinquanta, seixanta i setanta. Encara es recorda l'enderrocament de l'antiga Casa de Gómez l'any 1982, un extraordinari immoble el deteriorament del qual vingué precedit per la seua amputació, l'any de 1967, amb l'objectiu d'ampliar el Portal de Granyana i facilitar el trànsit. No és ara la Casa de Gómez, però les justificacions per al seu enderroc entren dins un semblant criteri de gestió sobre aquests irrepetibles béns. Pareix, per tant, que no s'ha donat encara un canvi complet en la percepció de la ciutat respecte de què fer amb el seu passat, testimoniat en aquestes complexes mostres físiques de la seua evolució que són els edificis heretats i les seues trames, que tant condicionen el comportament dels habitants, la imatge externa i interna de la població, el seu lloc peculiar dins les societats que els envolten, i també, per què no, l'estima solidària pels que ens precediren i la conformaren, tal com hui -o abans d'ahir-, la coneixem o coneixíem.

Una demolició que serà legal, però que no deixa de ser irresponsable respecte del compromís cívic i moral que tota Corporació, quan accedeix als càrrecs de governament, adquireix amb la ciutat com a dipòsit singular de les seues memòries arquitectòniques. La supressió, en efecte, de la seua arquitectura històrica, artefactes perdurables més enllà de la generació que els enlaira, implica, al seu torn, la desaparició de la forta càrrega significativa que els identifica més enllà de la nostra immediatesa, suposa destruir els ancoratges de la temporalitat que tota comunitat humana necessita per poder arrelar-se espacialment, entendre's culturalment, i, també, vincular-se emotivament. Per aquesta raó, el patrimoni urbanístic té una ferma i puixant capacitat d'integració. I, quan se sap fer bé, d'admiració. A més, hi facilita, quan es protegeix, gestionar la ciutat amb eficàcia, perquè en permet l'equilibri que li cal entre els condicionants del passat i els reptes del present, el millor material per construir el futur. I això perquè les ciutats, com ara Elx, solen retenir una intensa concentració de temps dins el seu espai físic i, en conseqüència, en forma part de la seua mateixa raó de ser. Tot el contrari, el present permanent, etern, des del qual es vol governar ara, és una de les majors trampes -i temptacions- per trontollar-la amb dinàmiques especulatives i populistes que la poden mistificar.

Hem acabat l'any amb la decisió municipal d'estendre la protecció arqueològica urbana al Raval, i l'obrim amb aquesta destrucció tan significativa. Amb què ens quedem? Molt probablement, en altres ciutats més civilitzades aquestes qüestions estarien resoltes sense cap discusió. A Elx, no. Així, podem continuar dient que la ciutat continua desfent i mutilant la seua arquitectura històrica en l'ara d'una determinada i més que objectable idea del progrés. Fa anys que des de l'IECBV venim reclamant una actualització del Catàleg d'Edificis Protegibles, que mínimament s'ha modificat en l'última Mesa de Patrimoni. Molts dels immobles que són considerats fites urbanes de la ciutat estan desprotegits o tenen una protecció mínima. Per tal cosa, aprofitem aquest intent d'enderrocament per a reclamar que se li faça una revisió conservacionista, profunda i seriosa.