Acasa, era quasi com un més de la família: era corrector de l'Editorial Marfil on també treballava el meu pare, que a més a més, acostumava a anunciar o comentar els llibres i premis que Joan Valls i Jordà, respectivament, publicava i rebia a doll, als informatius de Ràdio Alcoi, que va preparar bastants anys. Per això, a la nostra biblioteca hi ha un munt dels seus llibres, generalment dedicats «a l'amic i gran periodista...»
Fins i tot hi ha un curiós exemplar de les «Guirnaldillas del nacimiento (poemas del Nadal)», que Valls em va oferir amb dedicatòria inclosa en 1970. N'és una publicació molt singular de 1941, signada per Juan Valls i editada per la Impremta Hispania en dos volums de divuit i disset pàgines, respectivament. Algú -en aquest moment no em ve al cap el nom de la persona- em va explicar el perquè d'aquesta insòlita edició: el 1941 els llibres de més de 18 pàgines els havia d'aprovar la censura de Madrid, mentre que per davall d'aquest límit l'autorització en depenia de la d'Alacant, la qual cosa era evidentment més senzilla. Cosas veredes...
Ara per ara, ja fa tres anys que INFORMACION va publicar un extens reportatge que anticipava el centenari del poeta, amb especial èmfasi als vint-i-cinc mil versos que ens havia deixat, al costat de profusa informació i la col·laboració de Jordi Botella i Manel Rodriguez. Quasi a punt de tancar la porta a la commemoració, cal assenyalar la tasca realitzada els darrers mesos per nombroses persones i institucions, encapçalades per l'Ajuntament, de la mà del regidor Raül Llopis. Fins i tot, aquesta casa s'hi ha afegit recentment amb una publicació especial de «Artes y letras», anunciada per una portada amb un espectacular disseny gràfic.
De les activitats de tot tipus que han col·laborat a recuperar i difondre la figura del poeta i escriptor, però també de la persona i fins i tot del músic, particularment em quede amb les publicacions, algunes veritablement originals. Així, subratlle el projecte auspiciat per Ester Vizcarra i Francesc Gisbert amb el lloable objectiu de difondre els seus versos entre la joventut, i també la suggerent biografia novel·lada de la mateixa periodista, amb l'atractiu títol de: «Enterreu-me en batí i sabatilles». Mereix atenció particular el treball d' Eugeni S. Reig, «El borum i els gospins», una aproximació al lèxic tradicional d'Alcoi en l'obra del versaire del Fossar.
Tampoc es pot deixar de banda el calendari 2017 amb versos i imatges, el poemari pel Dia del llibre, els catàlegs de les tres exposicions o l'edició especial de la revista Saó, ni per descomptat la revista de l'Institut Pare Vitòria, presentada les darreres setmanes. M'ha resultat profundament atractiva perquè porta una extensa referència a dos llibres de Valls que m'acompanyen des que van ser editats, als anys setanta. Es tracta, en concret, del «Breviari d'un eremita urbà» i de «Cent serafins», que són com el cel i la terra, diametralment oposats, però que reflecteixen la pura essència del poeta. D'una banda, el més líric i popular, d'altra, el més socarró, tant en qüestions mundanes com d'altres socials i fins i tot polítiques. D'amagatotis, això sí, que als anys 60 les coses no eren com ara.
L'esmentada revista presenta, com deia, dos articles erudits i detallats que mereixen molta atenció, i que comparteixen volum amb molts altres. Particularment interessant resulta, en un altre àmbit, la crònica que fa Emili Rodríguez al voltant de la polèmica gegantesca que hi va haver amb el pròleg del llibre «Obra poètica» i que podria dir-se que encara roman.
I que millor que concloure amb un vers existencialista del referit «Breviari»:
Muller, mare política, canari i avant sempre.
«Muller, mare política, canari i avant sempre».
