El somni de Thous

La càmera era de José Maristany, operador de Maximilià Thous, que filmava un tros de la vida social a Elx, després d'un esmorzar oferit a l'hort del Capellà Castaño als importants convidats que al matí del dia 20 d'abril de 1930 havien assistit a la inauguració del monument alçat a la Dama als jardins de la Glorieta. Aquell acte també va ser impressionat en «una maravillosa obra que tanto honra a esta ciudad», com es va escriure en la premsa local arran de la seua estrena al cine Coliseum l'1 de juny de 1930. Aquella pel·lícula era «Elche y su Dama», possiblement un treball amateur de Thous en el qual, després del seu intent professional en la dècada anterior, volia materialitzar un somni: la difusió dels aspectes tradicionals d'una societat fundada sobre la repetició d'una sèrie de costums populars.

Sota aquesta premissa i el distintiu autòcton de la Dama d'Elx, va impulsar a València des de 1923 «Producciones Artísticas Cinematográficas Españolas (PACE)», eina per a dirigir productes d'arrels folkloristes a través de l'adaptació de sarsueles, com ara «La Dolores» (1924), «La alegría del batallón» (1924) o «Nit d'albaes» (1925). Aquell valencianisme cinematogràfic, en el qual podria haver arrelat una indústria pròpia, es va aturar amb la seua pel·lícula següent, «Moros y cristianos» (1926), una de les joies de la Filmoteca Valenciana, recuperada per una institució que intenta evidenciar la il·lusió des de 1985, gràcies a l'obstinació de gent com Muñoz Suay o Emilio Soler. No es va trigar gaire a recuperar material d'aquella pel·lícula i, gràcies a una donació de la filla de Thous, es va reconstruir una còpia acolorida que s'apropa a la idea que el seu creador volia veure projectada a la pantalla. Malauradament de poques pel·lícules seues ho podem ben dir, ara per ara estan totes pràcticament perdudes.

En una decisió que barrejava la humilitat amb la penúria econòmica, sense abandonar l'interés, sinó gairebé per a reforçar-lo, a partir d'aquell fracàs va prescindir del llenguatge de la ficció i es va dedicar a plasmar en cel·luloide tal com era eixe món sentimental que estava al seu abast. Thous arribaria al cim en la seua idealització cinematogràfica d'aquesta terra amb l'encàrrec sobre les tres províncies per a l'Exposició Iberoamericana a Sevilla el 1929, «una película de propaganda levantina», una producció ambiciosa que va aconseguir la filmació de la Festa d'Elx durant el febrer de 1929.

Imaginem que ja coneixia el Misteri d'Elx, amb una estima que seria recompensada amb la inclusió en la Junta Restauradora que es va organitzar després de la guerra. No debades, arran del seu traspàs el 1947 va ser qualificat, fins i tot, de patrici d'Elx a la revista «Festa d'Elig» perquè la ciutat, deia José Ombuena, «le enajenaba, le sugería: desde la clara y oportunísima alusión al Palmeral que no supo ni quiso omitir en el Himno valenciano, hasta un asunto inédito de película que le obsesionaba en los últimos tiempos; un asunto centrado por la legendaria figura de la Dama». Per això, no estranya trobar una mostra del desig costumista de Thous en l'exposició «Material de somnis» (fins el proper 25 de febrer al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València) per a commemorar 30 anys de Filmoteca, es tracta d'una carta del 1943 amb la capçalera de la Secretaria di Stato di Sua Santita «en testimonio de su concurso a la proclamación del Voto de Elche».

Tant de bo no posara en alerta ningú: en un món civilitzat la transmissió i conservació de documentació (en qualsevol format) no és un fet extraordinari. El que sorprén és que malgastem esforços en mantenir l'orgull de portar a Elx una Dama universal (ben conservada al MAN) mentre som incapaços de sentir una mica d'amor propi per la resta de patrimoni autòcton (en molts casos mal conservat) i de treballar amb el fi de convéncer de la seua importància més enllà de les creus del terme. ¿Per què ens felicitem per la troballa d'una pel·lícula francesa de 1930 (que els estudiosos ja coneixíem, parlavem aquí sobre ella en setembre), per què gastem el treball de passar-la d'un mòbil a un altre com si fóra una simple curiositat per a sorprendre a l'amic, incapaços d'entendre la plenitud de la seua existència?

Una filmació històrica existeix perquè algú va conservar la pel·lícula, possiblement per casualitat, clar que sí, malgrat la ingerència del temps nociu sobre el material resultant del somni per a atrapar, si més no, una realitat que podia esdevenir insòlita. En el cas més recent que ha sorprés alguns, i que no es pot considerar el vídeo d'un turista, filmar Elx era marcar la diferència dins un mateix territori entre un país religiós i un altre d'arrels «morisques». Hi havia en l'elecció dels indrets que surten una ferma decisió de portar a França unes determinades imatges. ¿Com expliquem, però, que ens haja arribat? Molts anys després, algú creà un institut per a arreplegar el patrimoni audiovisual, algú pensà que aquella pel·lícula calia donar-la a conéixer, calia reproduir-la perquè sabia que una sèrie de fotogrames a fosques sense el poder de la llum no és més que plàstic enrotllat dins una llauna, algú la va cuidar, li va donar el tractament que calia i la va digitalitzar perquè eixe patrimoni fóra conegut i reconegut, estudiat i analitzat.

Mentre no puguem comprendre tot això, i traguem de la foscor les bobines que encara romanen a Elx dins de les seues llaunes, no tindrem mai una veritable Filmoteca sobre Elx, només compartirem un somni tant antic com el que il·luminava la vida de Thous.