S'ha dit moltes vegades: els entorns progressistes i/o lletraferits, han tendit a abandonar les festes populars. Veient-les normalment barroeres, sorolloses o fins i tot reaccionàries, s'han distanciat d'elles. A vegades, els retrets s'han basat en el protagonisme del fet religiós. D'altres, perquè aquestes festivitats han derivat cap a la massificació i l'espectacle: festes que es converteixen en funcions teatrals, macro-botellons clònics, celebracions que esdevenen decorats en sèrie per promoure el consumisme... Amb tot eixe rebombori, és comprensible que alguna gent faça un pas enrere davant un creixement, que ha fet perdre el sentit excepcional d'allò festiu i que amb la seua mercantilització ha homogeneïtzat la major part dels rituals.
A Elx, si hi ha una festa tradicional que ha romàs més al marge d'aquesta saturació, és la festa de la Vinguda de la Mare de Déu. Este ritual del cicle festiu d'hivern local, segueix sent una festivitat excepcionalment modesta. Amb ella, ens podem tornar a emocionar amb fets tan humils i fantàstics com la carrera d'un cavaller, podem somriure amb la prosòdia ennassada d'un pregoner, moure'ns al ritme de dolçaines i bandes, esglaiar-nos amb els trons inesperats d'una traca i sentir-nos més prop del nostre paisatge veient l'albada a la platja del Tamarit o recorrent el Camp d'Elx.
Òbviament, com tot, la festa de Cantó no ha viscut d'esquenes al canvi dels temps. La pròpia romeria des de la platja del Tamarit és una incorporació prou recent. Per altra banda, si comparàrem la desfilada actual amb la gremial del segle XIX amb músics a cavall, comparses de moros i cristians, contrabandistes... veuríem que també hem perdut prou ingredients. L'historiador Eric Hobsbawm ens va recordar que les tradicions tenen una (o vàries) dates de creació. A més, els rituals canvien i tenen data de caducitat. El significat dels nostres mots (i per tant dels nostres rituals), va mutant segons canvia l'ús que en fem d'ells. Que qualsevol pregunte als més majors del poble com es vivia el Nadal quan eren menuts, per exemple, per corroborar com mantenim paraules per referir-nos a rituals que s'han transformat gairebé de soca-rel.
No obstant, tot i que s'hagen perpetrat canvis, la festa de la Vinguda de la Mare de Déu ens segueix suggerint una proximitat i una modèstia ritual poc acorde amb els temps que corren. Ens torna a parlar de la capacitat de gaudir d'allò més proper, fet que en un medi globalitzat esdevé d'allò més extraordinari. Quan ens apinyem als carrers del Raval per veure com corre Cantó amb el cavall o ens apropem a escoltar el «Ha aparegut, a la vora del mar...», tornem a estar junts. Hi som agermanats en eixe context menut que redueix simbòlicament les dimensions actuals d'Elx i ens podem tornar a sentir part d'un poble (gran). Vinguem d'on vinguem.
Això, al remat, és la capacitat de les festes per fer-nos recordar que som quelcom més que un individu, que som part d'un comú i que som habitants dels carrers que trepitgem. Potser, això siga una força resistent amb la qual tornar a les festes populars encara no invadides per la mercantilització. Una forma de donar valor a estes festivitats, més enllà del fet religiós o altres qüestions institucionals, amb les que alguns sectors es poden no sentir massa identificats. En aquest sentit, cobra rellevància que l'actual Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, haja incoat la declaració de Bé d'Interés Cultural, la màxima figura de protecció patrimonial estatal, per la festa de la Vinguda a proposta de la societat que la gestiona des de fa més de cent cinquanta anys. Una declaració que fou ratificada per tot el Govern de la Generalitat Valenciana el passat divendres 22 de desembre. Aquesta, pot ser una oportunitat per retrobar la festa de Cantó, una ocasió per repensar i reprendre les festes populars, diversificant els seus valors.
