L´Escola de les Salades

Quan passe pel polígon no puc evitar girar el cap per tractar d'entreveure el que fou la meua escola. El temps passa, els escenaris de la memòria desapareixen deixant-nos un sentiment de pèrdua. Però queden els records.

Salades ha canviat. Aquell paisatge rural: camins, cases de camp, sembrats i ametllers, ha estat substituït pel paisatge del polígon, tan modern, tan racionalment construït. La Creueta, on vaig nàixer, ja no està, però prompte deixarà d'estar la Torre, amb les seues cases de llauradors, la casa senyorial i l'esglesieta, ara quasi en runes. Les dues eren propietat de la família Cruz Bru, acreditada com a la contribuent més gran de rústica de la província. La tercera propietat ací d'aquesta família era la preciosa finca de Maria-Ana, ara d'un conegut fabricant i destinada a esdeveniments diversos. L'escola de Salades estava al costat de la tenda, autèntic nucli social de la partida, allí es feia el ball en les festes de Santa Bàrbara, la de l'ermita dels problemes per la propietat.

Doña Paquita i don Manuel, els mestres, arribaren molt joves a Salades, al començament dels anys 50 i allò fou tota una revolució per a aquesta partida i la de Jubalcoi. No només donaren instrucció, també serviren de revulsiu a la vida de la partida. Encara que jo no ho he viscut, no em costa gens imaginar-me aquelles flors de maig, que doña Paquita preparava amb tanta estima i les joves vivien amb tota la seua passió adolescent. Aquella parella de mestres, d'inusuals cognoms per ací, don Manuel Crespillo Rendo i doña Paquita Ruso Salieto, ens van donar les eines per enfrontar-nos al món. L'escola estava, com totes, dividida en dues parts, per a xiquets i xiquetes. Al matí donàvem lliçó, cantàvem himnes, bevíem llet en pols, les xiques a la vesprada cosíem.

Vaig començar a anar a escola molt jove, abans de complir quatre anys, no sé si per les ànsies dels meus pares de què aprenguera i tinguera una bona professió, fora del camp, tan dur, o perquè el meu tarannà inquiet donava molta llanda anant sempre amunt i avall. Com que era grandota i desgarbada i moltes vegades no coneixia molt bé els mecanismes dels jocs, al principi sempre em tocava pagar al parí-parao o al rotgle. Eixe primer any hi havia una guerra declarada entre Jubalcoi i Salades que en acabar les classes ens portava a tots a enfrontar-nos davall d'un marge gran a les espatlles de l'escola. Els tiradors casers anaven a mil per hora i fins i tot teníem un himne: «Els jubalcoiers mengen merda en calders i els salaers putxer», clar que, com jo era de Salades, no sé què dirien els de Jubalcoi de nosaltres. En fi, la sana rivalitat dels pobles veïns.

Tot ha canviat molt. Quan anàvem a escola en bici, les xiques fèiem un castellet amb pedres quan arribàvem a una creu de camins per indicar que hi passàvem, quan passava una altra, afegia una pedra, i així la que arribava tenia controlat quantes havíem passat ja i si volia esperar o no a alguna més. Vaja, una mena de WhatsApp de l'època. Un cas graciós va estar el dia en què ens vàrem creuar pel camí amb el tio Ramon. Aquest home ja entrat en anys era baixet, una mica cepat, citrí, de barba molt negra i tancada, amb perenne falta d'afaitar, el vestuari de camp però brut i vell i portava al muscle un remitjó d'ametlles. Quan ens creuàrem amb ell, les meues amigues començaren a pedalejar fort, cridant «un greixer, un greixer!», mentre jo, que no havia estat educada en la por a eixes coses i a més, havia crescut amb les històries que el tio Ramon em contava a les nits en la Creueta, obria els ulls i pensava que eren ximples. Temps després vaig llegir que els greixers existien de veritat.

Sí, tot ha canviat, anàvem a classe amb bicicleta, a soles pels camins. Després, en la universitat, fèiem autostop. No teníem por. Ara la societat és més complexa, però pense que les persones estem fetes de la mateixa pasta, ens agrada riure i estimar, aprendre i compartir. Nosaltres teníem el tinter i la ploma, ara van a classe amb la tauleta, però on estiga la passió docent per ensenyar, allà res ha canviat, sempre hi haurà uns nens i unes nenes que seran contagiats i una petjada que serà eterna.

Sempre recordarem els nostres mestres, sobretot els que ho van fer bé, perquè són part de nosaltres, ells han marcat el nostre destí, les nostres decisions, el que som i serem -molts hem triat una matèria o professió per la seua influència- i la nostra manera d'entendre i enfrontar-nos al món.

I sí, amiga Maite, és molt important en la vida tenir un bon mestre o una bona mestra, i tu has estat dels millors.