El primer poeta que vaig conèixer va ser Bécquer, el de las oscuras golondrinas. I com un duu a l´altre, prompte vaig arribar a Juan Ramón, a qui encara li guarde Platero al corralet íntim del meu cor. Després d'encontrar-me la lámpara maravillosa de Valle-Inclán, amb marxes triomfals vaig anar per la cap avall de Bacora, a ca Ladislao Ayela, a l'encontre de Rubén Darío. Anava sol, feia calda.

Més tard (és cert que Serrat em va ajudar) vindria Machado. Tacat de café i de patiment; gelat per una de les espanyes que amb ferro roent ens penetrà la pell.

En acabant, Lorca, amb la parella de la guàrdia civil, va venir a buscar-me a Sevilla amb el duende, als voltants del Tamarguillo on m'encontrava immers aquella primavera del 68 amb Cernuda i Aleixandre, on vivia l'oblit, i jo soles era

"Memoria de una piedra sepultada entre ortigas

Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios".

Del rock de la base de Rota, Hendrix!, me n´havia passat a l´underground d´Smash i d'allí al jazz-misteri del cante jondo amb Habichuela, Lebrijano i Bernarda i Fernanda de Utrera.

Bevia vi per dos quinzets a Alcalá de Guadaíra (Alcalá de los Panaderos) i La Puebla de Cazalla junt amb Moraíto chico, Menese, Camarón i el Agujeta. També amb Gerena i Enrique Morente, far-fa-lle-ja-va soleàs, seguirilles i tonàs en l'Alameda d'Hèrcules, amb les dones que fumen (Punyal dixit) . Segurament entre rialles m'anomenaven turronero.

Entre amagatalls, bancals amunt i avall, descobrí Miguel Hernández. Ens el duien de l'Argentina, els amics mariners. Amb espardenyes de careta i el monyo rapat, des de dalt de la figuera, Miguel ens cuidava que no ens passara res en uns dels primers homenatges que se li feien en Espanya. Ací mateix, a Xixona. Amb l´alegria del nobel Vicente i el recolzament mutu de Buero. Ja no estava sol, n´érem uns quants més. Fresquejava.

Amb l'ibier-alcoià Gil Albert i el xixonenc-mexicà Ángel Miquel, prenia nu, el sol a Tabarka quan encara era Tabarka, llegint Gabriel Miró, camí de Formentera amb barcaestop, on Pau Riba cantava noia de porcellana i aleshores no havia anat Toni el del Forat.

I de sobte, una matinada poc després de les 5, havent-nos fet el cantueso a la Xurreria i coronada la Carrasqueta, a Candela, pel mas de Brossa, el meu gos Bolero va fer saltar com una llebre, Vicent Andrés Estellés.

Era quan Joan Valls tenia la verema a punt i bevia el vi novell que cantaven Lluís Garrigós i Francesc Moisés, infants de Marina. Llavors, l'Ovidi encara no feia vacances i amb Om era més heavy que l'ham de foc. Començà la gran batalla. Ventura estava exiliat a Dènia o Munich, els feixistes que tots coneixem, ("no mos fareu catalans") li havien posat a Fuster una piula en el cul i l'havien cremat a les Falles de València, i a Manuel Sanchis Guarner ... li enviaven bombes (per dissimular) en una caixa de terró d´Antiu-Xixona. Era el moment de dir prou i estava tot preparat. ¡VALENCIANS, UNIM-NOS! vaig contemplar escrit amb blec, en les parets de fora del Salón Mundial i en l'ermita de Sant Sebastià de baix. Era el senyal!.

Estellés arribà en el moment just. Era el primer poeta viu que coneixia. La impressió que em causà fou indescriptible, delirant. Era, com vos diria jo, un pare per a mi, el germà major, l'amic íntim. De la quinta del 26.

Estellés, va ser la clau que m'obrí tots els panys,( per cert, Amadeu Fabregat, gràcies pel llibre). Cada nou poema que editava, me'l devorava amb delectació. El vaig conèixer quan ell complia 45 anys i en la laboral encara ens donàvem bromur en l´aigua. Amb ell, Josep Maria Llompart i Joan Brossa, uns anys després, vam recórrer en un cotxe el camp d'Elx, les partides rurals, menjant meló d'Alger i arròs amb costra, en el Primer Encontre de Poesia Catalana .Llavors estava a punt d´arribar el meu fill Roger.

Jo llegia tots els dies, en la mitja hora de l´entrepà de la faena Las Provincias el periòdic del què Estellés era redactor en cap i amb el nom de Roc , signava el verset del dia, a més de reportatges deliciosos des de Cannes, camí de Mentón, Hamburg, Itàlia, i altres llocs d´Europa.

Com que se li havia mort la filleta als pocs mesos de nàixer, i com que en casa també havíem tingut el patiment de la mort del germanet major, en cada llibre, en cada vers, em sentia molt identificat:

"A la casa on es mor el fill, hi ha certs moments que els

pares ouen, muts el terror, el petit caminar dels insectes

per damunt el seu fill, lents i misteriosos enrenous

destructors com d'uns grills llunyaníssims que canten nit i dia"

Vam tindre la sort de viure tota una jornada amb ell un 9 d'Octubre perquè el van nomenar "persona grata" a Xixona. Encara no havia tengut l´ocurrència de voler enterrar-se la cama, i entre rialles i brofegades, li oferírem un sopar en la kàbila dels gelaters on bevérem el "vi del sosteniment de l'afany i la ràbia, el vi del sacrifici, el vi de plantar cara a la vida". Poeta del sexe, de l'amor i de la mort, Estellés va utilitzar la ironia fins els darrers moments en què estava ja molt malalt, i per això el volíem encara més.

- Don Vicent, com està?

- Tinc la mà inútil. No me la puc menejar.

- És terrible això que em conta.

- Sí, Alberola.

Una nit després d'un recital conjunt amb l'Ovidi, crec que als maristes d'Alacant, el 1974 el tenia allí, davant de mi, dient-li tot el que l'admirava. Ja tard, abans d'anar a dormir a un hotel modestíssim d'Alfonso el Sabio, ara ja derruït, vam agarrar un taxi i vam estar pegant-li voltes a Alacant fins molt tard, parlant i enraonant de tot. Inspirat en aquestos moments, Estellés crearia després el poema El ferrer (Xixona) que inclogué en eixa voluntat de celebració de la seua terra que és l´obra pòstuma Mural del País Valencià.

Ja de matinada, en arribar a casa , com quasi sempre en autoestop des de la gasolinera de Mutxamel, vaig plorar a llàgrima viva. No podia creure´m la dedicatòria que m'escriví al llibre que li vaig donar a signar.

Hui quan recorde que Valor i Fuster tenen carrer al meu poble, pense que hauríem de trobar-li´n un a Estellés. Quina tríada més perfecta que farien! Quin triangle tan màgic que formarien! La referència perfecta del País que eixos, que tots sabem, no volen, i que nosaltres anem fent.