Cert és que la paraula «patrimoni» viu uns moments de fortuna social i política: moltes poblacions i territoris volen que aquelles restes del passat que s'han preservat, més com a conseqüència fortuïta que voluntària, siguen valorades (bé, disculpeu, «posades en valor»), no amb una intenció de coneixement de la història que els defineix com a comunitat, sinó amb una finalitat entre nostàlgica de postal en blanc i negre i d'atracció turística. Totes les ciutats busquen aquell reconeixement (oficial o no, però si és oficial, millor) que les faça úniques a ulls dels visitants potencials que busquen una experiència irrepetible que puguen immortalitzar amb una fotografia («selfie», és clar). Tant irrepetible com els milers de milers de fotos que corren per les xarxes socials.

Aquestes fites patrimonials s'aniran omplint de segells: d'interés turístic, bé de rellevància, bé d'interés cultural, patrimoni de la humanitat, senya d'identitat... Els nomenaments, que tenen l'objectiu primigeni i molt honorable de protegir, aviat quedaran buits de contingut i es convertiran en una mena de hashtags, medalles penjades en la pitrera o títols universitaris expedits sense control. La «patrimonialització» dels béns culturals és una problemàtica que mereix un debat rigorós i aprofundit, especialment a Elx amb els horts de palmeres i La Festa, però no és la meua pretensió iniciar-lo ací i ara. Hi ha una altra qüestió en la qual m'agradaria centrar-me: què passa amb totes aquelles restes antigues que no han merescut la nostra atenció?

A pesar de la destruccció massiva i indiscriminada que ha patit Elx des de la segona meitat del segle XX, que només va poder parar en part el Catàleg d'Edificis Protegibles aprovat el 1982 (ara mateix completament desfassat, com ha denunciat l'IECBV en alguna ocasió), la població conserva encara un bon nombre de restes arquitectòniques i arqueològiques valuoses, moltes de les qual estan oblidades, quan no abandonades. És molt decebedor que tots els esforços se concentren en la tornada de la Dama d'Elx, que esdevé per a molts el mannà que haurà de salvar-nos i que només fa que peregrinem anys i anys pel desert. Sempre que hi ha una nova campanya demanat-la, em recorde de la col·lecció de peces d' Aurelià Ibarra que també conserva el MAN i que mai ha estat exposada a Elx. O del mosaic romà de Galatea, desaparegut en bona part per la negligència dels il·licitans. Deixe de costat les restes dels Banys Àrabs de la plaça de la Fruita i dels diversos refugis de la Guerra Civil, en els llimbs, per no entrar en la polèmica recurrent d'aquesta legislatura.

El bon conjunt d'edificis racionalistes dels anys 30, 40 i 50 encara es mantenen, alguns, amb una certa dignitat i, d'altres, en procés d'abandonament. És el perill que corren les propietats privades singulars, com passa amb la façana de regust neoclàssic de la seu de Riegos El Progreso, fins i tot amb permís municipal de demolició. Però, últimament, no sé què em passa que em preocupa de manera recurrent el convent de la Mercé, un edifici que es remunta a la seua fundació el 1270, pocs anys després de l'entrada de Jaume I a Elx, i que potser és el conjunt monumental més interessant de la ciutat, a pesar que una part va ser cremada al febrer del 36: conserva uns Banys Àrabs, una volta gòtica amb restes pictòriques, una portada renaixentista i unes escales i un claustre barrocs. Una part xicoteta de l'espai es fa servir, des de fa uns quants anys, com a centre cultural, l'altra part està en procés de ruïna. Com és possible que un edifici de tanta importància no tinga l'interés social i politic suficient per a recuperar-lo? Alguns esperem, amb angoixa al cor, el dia que rebem la fatídica notícia que s'ha ensorrat i que és irrecuperable. És cert que ací i allí s'han fet reparacions que funcionen com a pedaços a l'espera que el poble d'Elx s'adone que hi ha béns que mereixen el nostre interés més enllà de la propaganda i la publicitat.