n qualitat de membre normal de la meua generació, a hores d'ara a cavall entre la segona i la tercera edat, el domini que posseïsc de la llengua de Dickens i Asimov és molt limitat. No obstant això, des de fa un any intente resoldre aquesta carència, amb l'entusiasta col·laboració de l'equip pedagògic de l'Escola d'Idiomes d'Alcoi: primer amb Ana Pastor i després amb Alexandra Vilaplana, que de debò li posen competència i bona voluntat a la diària tasca professional.
Aquests dies s'ha plantejat a la classe una redacció al voltant de la foto favorita de cadascú, una qüestió que m'ha posat greus problemes. Com escollir entre una amb la núvia a la Glorieta, Diumenge de Rams, una segona del casament i una tercera qualsevulla del fill, siga de petit o ja crescut? O entre les del conjunt de la família, amb persones molt directes que ja fa temps que no hi són? I, és clar, sense arribar a les de vacances, paisatges o esdeveniments informatius i històrics que t'han sacsejat en algun moment de la vida. A més a més, en el cas dels periodistes, cal afegir les professionals, aquelles en què has estat involucrat, t'han sorprés o fins i tot t'han espantat.
Així, per a l'esmentada redacció escolar hi he escollit una imatge de Xavi Terol de la simultània de Kasparov al Círculo Industrial el 1986, que té un vessant històric al costat d'un altre personal, perquè hi vaig participar. Més tard, he reflexionat al voltant de quina única foto m'emportaria a una illa deserta. De segur, moltes de les recentment exposades per Juani Ruz al costat d'algunes que no hi eren. Entre les primeres, per exemple les esfereïdores de l'accident aeri de 1994 a la Mariola, amb els taüts dels aviadors en plena serra; entre les segons, la de la doble esquadra femenina a la Segona Diana, oferida per la Filà Marrakesh el 2013. Són imatges que colpegen molt endins i que desperten sensacions intenses, evidentment contradictòries en aquests casos.
Al marge de tot açò, em vénen al pensament desenes de fotos diferents, que per un motiu o altre han deixat una profunda empremta. Com ja vaig escriure un dia, a la primera pàgina del diari en va una, per la qual cosa cal prendre una decisió i escollir, una tasca que de vegades resulta complicada. En aquest cas, he fet un triatge i he apostat per una en concret, que em sembla històrica, curiosa, simbòlica i a la volta representativa d'una època. Va ser captada el 15 de maig de 1978 al pont de Sant Jordi, mentre Adolfo Suàrez protagonitzava la que és fins al moment present l'única visita d'un president del govern d'Espanya a Alcoi.
En la imatge, Suàrez està al pont, envoltat d'una nuvolada de gent. Al centre està Luis Berenguer, que parla amb Vicente Boronat, i darrere pot observar-se la presència d'un barbut Miguel Valor. Per la seua part, Suàrez està de costat, conversant amb Antonio Revert, que aleshores era el president local de l'UCD, mentre agafa familiarment al llavors xiquet i avui advocat, Antonio Revert júnior. Fins ací, una imatge com n'hi ha un milió més, però allò que la fa única al meu parer és l'home situat a l'esquerra, que sembla sortit de la pel·lícula "Febre del dissabte a la nit" i que representa una època.
Entre una allau de vestits d'home blaus i obscurs i de corbates convencionals, aquest senyor -amb total certesa, un guardaespatlles del president del govern- en porta un d'entre marró i groc i amb una xalina afegida que brilla més que el sol. I que dir del pentinat i la posa? Tot un imitador de John Travolta -la gran icona d'aquells temps- sense cap dubte, amb un bri afegit de Sancho Gracia-Curro Jiménez.
En conclusió, una fotografia que reflecteix amb nitidesa una època molt interessant políticament i social, corresponent a un temps que, en molts aspectes, està ja oblidat.
