L'escriptor i periodista Néstor Luján, fou també un gran estudiós i defensor del terró i els dolços fets a Xixona, i a més d'això va descobrir, entre els 12 toms de l'autobiografia del venecià Giacomo Casanova (1725-1798) publicats inicialment en francés en 1822 amb el títol d' Historie de ma vie, que aquest escriptor i aventurer era també un llépol del terró (ja en parlarem!).

Nestor que escriví com a periodista milers d'articles en diverses publicacions entre elles els periòdics Avuí i La Vanguardia, a partir dels 65 anys s'alçava a les 5 del matí per dictar els seus escrits a un magnetòfon. Dirigí Destino i Historia y Vida. Jo em vaig empassar quasi tots els Carnets de ruta que firmava com a Pickwick i on més d'una vegada nomenà el terró -entre altres delicatesen- ja que era un dels que més en sabia, de gastronomia, de la Península Ibèrica.

En un article magistral que conserve d'ell, com oro en paño, parlant dels orígens del nostre producte, ja diu referint-se al italians : «... que el dulce fue traído por los árabes y que les llegó vía Nápoles a través de España. Felipe Cónsolo en su libro Gli italiani a távola lo afirma categóricamente, diciendo que la palabra torroni viene del español. Mejor hubiera dicho, quizá, del catalán, donde la palabra terró aparece refiriéndose a este dulce en la primera mitad del siglo XV y torró en 1507. Efectivamente, la palabra terró, refiriéndose a postre navideño, se encuentra ya en un villancico de la primera mitad del siglo XV: donar-li ets dels terronets e de les neules qui n'avia... y la forma catalana terró pasa al napolitano, pues se encuentran documentos del siglo XVIII en los que este postre era llamado terrone (...) La palabra turrón (acaba l'article) fue siempre ponderación de lo exquisito».

Un altre estudiós del terró, en la part lingüística, i que mereix tot un altre tractat apart, i per a mi, un monument, és el savi filòleg castellonenc Germà Colón, descobert gràcies a l'amic Patxelo que el tractà quan residia a Ginebra (Suïssa). Ara, per deferència d' un meu altre gran amic, Amand Picó, bibliotecari del Trabajo he pogut llegir el Léxico catalán en la romania, de la biblioteca románica hispánica de la editorial Gredos, 1976, on fa una grandíssima aportació a l'origen de la paraula, i per tant el naixement del nostre producte més preuat. Entre altres meravelles ens conta que «la mención más antigua de la palabra turrón que conoce, en español, es la del Arte Cisoria de don Enrique de Villena (1423)», «demas desto, turrones miegados, obleas, letuarios e tales cosas que la curosidat de principes e engenio de los epicurios falló». Y en catalán, en el Terç del crestià de fra Francesc Eiximenis: «apres, totes artificials laqueries, així com torrons, bunyols, piments, neules».

«De todas maneras, apenas cabe dudar de la existencia de torró en el último tercio del siglo XIV (...) i cita entre altres a Ulla Deibel que dice que en Archivo del Real Patrimonio de Barcelona, en el Llibre de comptes, aparecen ?torrons de festuchs y torrons melats?, aludiendo a las golosinas que aparecían en la mesa de la reina Leonor de Sicilia, (fallecida el 1375)».