Es reprén aquesta setmana als Odeón el cicle de cinema en valencià que organitza la UMH i l'Ajuntament d'Elx amb la participació de les entitats locals que lluiten perquè els productes d'un àmbit cultural (amb millors i pitjors exponents) tinguen les mateixes oportunitats que un altre (amb bons i dolents exemples). En aquest cas, des del Cineclub Luis Buñuel, l'Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó, el Casal Jaume I i El Tempir d'Elx apostem per la difusió d'obres produïdes, no solament dins una indústria, sinó també amb pel·lícules que fan servir la llengua sense recórrer al doblatge. I ho fem en un any que fa goig, amb una collita que esperem es repetisca la pròxima temporada. Al reconeixement del treball artístic de les dones davant i darrere de la càmera, cal afegir-hi unes històries que arriben fins al cor de la nostra pròpia existència, barrejant, no sols elements històrics o socials, sinó també una quotidianitat que defuig qualsevol artifici, com a manera d'evitar la fugida de l'espectador de la sala. La casualitat ha fet coincidir pel·lícules en les quals la dona es protagonista en diferents etapes de la seua vida.

El cicle de 2017 finalitza amb Incerta glòria, un film amb el segell personal d' Agustí Villaronga, que compta al darrere amb la productora Isona Passola. Tornem a la Guerra Civil a través de la novel·la cabdal de Joan Sales per a enfrontar a dues dones en el centre de la seua vida, quan han de lluitar pels seus fills, passant per damunt del poder en joc al Front d'Aragó. Una dona rica i una dona pobre exposades a la mateixa angoixa, la pèrdua dels fills, ànimes ingènues que no poden fugir del mal en estat pur. Núria Prims (en la seua benaventurada tornada) i Bruna Cusí ens commouen en dos papers que haurien de donar-los totes les alegries de la revolta de premis, sinó fora perquè aquesta última també s'ho mereix per la mare que a les palpentes es mou entres les ombres d'una situació excepcional a Estiu 1993, la pel·lícula que ningú s'esperava i que ha posat, des d'Olot, a la seua directora en el camí de Hollywood, si és que la situació política no ho impedeix.

Carla Simón era una xiqueta quan s'hagué d'enfrontar al dolor per la pèrdua de la seua mare, una situació emocional conreada pels seus oncles que aprengueren alhora com gestionar el sentiment profund de la xiqueta que començaria a formar part de la seua família quan va faltar la germana, la cunyada. Eixe inici sobtat dels primers arrels de l'edat adulta és el que interessava contar a la directora en la seua primera obra perquè en el seu cas el creixement interior començà abans i entenia que l'encaix en la societat mereixia cridar l'atenció de l'espectador, que queda bocabadat amb la naturalitat de la nena Laia Artigas. El viatge a la maduresa en forma de viatge d'Erasmus a l'estranger seria el següent pas, la joventut universitària donant forma a l'adolescència. Parlem d'una estudiant d'Arquitectura a Berlín, «Júlia Ist», gènere i professió gens comú a la pantalla, en la qual ens fixem gràcies a Elena Martín, que parla amb humilitat però amb ambició de l'estat emocional d'una xica com tantes xiques. I amb èxit: la pel·lícula porta mesos a València després de ser reconegut el futur de la cineasta en el passat Cinema Jove.

L'actriu i directora, l'Àgata de «Les amigues de l'Àgata», confirma el que sospitaven els espectadors d'aquella rara avis -el treball de final de carrera d'Audiovisuals de la Universitat Pompeu Frabra de 4 joves- i ens ofereix una obra elegantment visual com farien pocs cineastes a la seua edat. Els somnis no trigaran en veure's trontollar. La vida ens demana fortalesa, i més en el cas de les dones. «Brava», de Roser Aguilar, pot ser una manera de dir-li-ho a una dona a la qual el pis sobre el que trepitja sembla trencar-se i que troba la manera d'ancorar-se en un punt segur. És el que li passa a Janine -amb l'encarnació sempre solvent de Laia Marull- quan li assalten al metro. Per a intentar calmar el turment interior fugirà cap el poble on viu el seu pare. Com sempre que intentem restituir la ferida espiritual, caldrà plantar-li cara als propis dimonis. Una oportunitat, com les altres tres, d'assistir a l'extensió de la vida per la pantalla.

Entre totes aquestes dones ens falta la dona que, arribada una edat, s'ha d'enfrontar al seu moment més decisiu. Per això, a banda de les quatre pel·lícules, voldria recomanar l'epíleg, que actuaria millor com a pròleg, no debades la pel·lícula és de 2015, encara que, no patiu, la podreu trobar al catàleg de Filmin. L'obra, com la mort sorgeix de la vida, és el document vital que ens va deixar l'actriu Rosa Novell, amb l'ajuda del mateix Villaronga, abans del seu traspàs. Quan al juny de 2013 li van detectar un càncer, l'actriu estava treballant en la versió catalana d'una obra de teatre sobre la Mare de Déu, El testament de Maria, de Colm Tóibín, que dirigiria el director mallorquí. Lluitant contra la malaltia, el tractament li va afectar el nervi òptic i es va quedar cega, amb la impossibilitat de continuar.

Villaronga, però, no es va aturar i va decidir filmar una aproximació a l'obra que es va acabar convertint en el propi testament de l'actriu, El testament de la Rosa. Veient aquesta colpidora pel·lícula -que emociona encara més al pensar que la Rosa va assistir innocentment una dècada abans amb Eduardo Mendoza i Molina Foix al Misteri d'Elx- trobem que en la Rosa estan la Núria, la Bruna, la Laia major i la Laia menuda, l'Elena. Com en Maria està la dona que va patir per la vida del seu fill una nit, la dona que no volia entendre d'ideals, sinó de la certesa de l'amor, la dona criada per a conduir-la a un destí, la dona amenaçada per les ombres i la dona protegida per uns àngels, la dona que ens ofereix una lliçó de consol esperant la mort.