La 2 de TVE ha emés recentment «La portentosa vida del pare Vicent», una pel·lícula filmada a les nostres terres i que va ser estrenada ara fa just 40 anys. L'emissió, a més a més, va comptar amb la participació preliminar d'un crític, que va parlar d'aspectes del film i també de l'escàndol que va suposar al seu moment. Fins i tot es va poder veure i escoltar el difunt director Carles Mira, que va explicar detalls tant de la pel·lícula com de la polèmica suscitada.
Amb aquesta cinta, Carles Mira va debutar com a realitzador i va marcar la seua trajectòria: mostrar aspectes de la societat des d'una perspectiva popular o rural. I va començar ni més ni menys que pel Pare Vicent, una figura històrica i religiosa, mítica, emblemàtica a la regió valenciana i clarament consolidada. L'escàndol, com ha recordat el fotògraf alcoià Paco Grau, que va participar en el projecte, va ser titànic, gegantesc. De fet, a Alcoi, el dia de l'estrena, va esclatar una bomba als lavabos del Cinema Goya, que, per fortuna, no va causar desgràcies personals, sinó tan sols un gran ensurt i uns quants desperfectes. Tot açò va limitar la difusió de la pel·lícula, que un munt de sales van rebutjar; així, l'estrena a València no es va produir fins a 1981.
El film reflectia tal volta amb massa realitat per a l'època i el context -el franquisme encara estava present i manava- diferents aspectes d'una societat medieval en què el poble passava fam i les classes elitistes, ja foren polítiques o eclesiàstiques, menjaven com a porcs. Ni tan sols faltava un to escatològic.
A més a més, la participació de molta gent de teatre d'Alcoi, amb un inconfusible Quico Carbonell o un també jove Mario Silvestre, li donava un interés afegit, sense deixar a banda Alejandro Soler. Per descomptat, interessava i molt per la participació estel·lar d' Albert Boadella i d' Àngela Molina, escortats per Ovidi Montllor. Boadella, per cert, no va poder sumar-se a l'estrena perquè mentre esperava la celebració d'un consell de guerra va fugir d'un hospital de Barcelona i estava exiliat a França.
Confesse que la pel·lícula em va semblar infumable, detestable, quan la vaig veure farà uns vint-i-cinc anys, però avui la perspectiva ha canviat. L'endemà de l'emissió vaig coincidir amb el regidor de Cultura Raül Llopis en què el pas del temps l'ha afavorida molt. «És una pel·lícula que no es va entendre al seu moment», va dir-ne el responsable municipal. Així, les escenes del seguici dels monjos per les muntanyes d'Agres i Aitana em van recordar molt l'ambientació de «El nom de la rosa», i després he trobat una crítica de vint anys enrere, on el comentarista s'expressa de la mateixa manera.
No es pot tampoc deixar a banda, com assenyalava també Paco Grau, el tipus de cinema que es feia a Espanya en 1977/1978, amb actors «shakesperians» de la talla de Fernando Esteso y Andrés Pajares, que hi eren la referència cultural, sense oblidar als germans Ozores. També he tingut l'oportunitat de llegir una crònica de «The New York Times» on es comenta el vet a Espanya a una cinta al voltant d'un dels «founding fathers of the Inquisition», es relata l'explosió de la referida bomba i es conten les dificultats de dos altres controvertides estrenes cinematogràfiques: «El crim de Cuenca», de Pilar Miró, i « Rocío», que també van patir de greus entrebancs i prohibicions.
Per acabar, Grau va significar diversos aspectes importants. El primer, que «La portentosa vida del Pare Vicent» es va filmar al voltant d'Alcoi per la relació de Boadella i Els joglars amb el món del teatre local, que va aportar nombrosos actors secundaris; el segon, que el pressupost «elevadíssim» i insòlit per a aquells temps va permetre fer un producte «de qualitat»: i el tercer, que molta gent d'Alcoi va veure que era possible consumar projectes i es va capbussar en el món dramàtic i del cinema, una tendència que es manté quaranta anys més tard.
