Estava a 800 quilòmetres de casa i vaig ensopegar-me amb l'obituari de Mario Botella. Feia molt de temps que li havia perdut la pista, però mai no havia oblidat la persona. Una gran persona, en sentit humà i també en sentit físic.
Al senyor Mario Botella el vaig conéixer quan vaig anar a entrevistar-lo per a INFORMACIÓ, els primers dies d'abril de 1986 perquè n'era l'alferes de la «Filà Vascos». El fotògraf Xavi Terol i jo mateix acudírem al taller, a la impremta que tenia en la placeta del Fossar. Hi estava just al costat de casa Joan Valls, que tal volta estava en aquells instants divagant al voltant d'algun sonet o alguna quarteta, assegut com solia a la finestra que donava al carrer.
Guarde un record nítid, més de 30 anys més tard, d'aquella entrevista. Era un dels primers càrrecs festers en actiu que coneixia i em van sorprendre la seua naturalitat i la seua fermesa. Tenia una contundència en les seues conviccions pròpia d'un «vasco». El càrrec d'alferes va resultar satisfactori -malgrat les adverses circumstàncies- i tothom va quedar molt content.
Mig any més tard, en sentit literal i també en sentit alcoià i festiu, va haver-hi una addenda a aquest episodi. La nit de la presentació dels càrrecs de 1987, que aleshores es feia al «Círculo Industrial», em va sorprendre gratament la proclamació de Mario Botella com a capità.
En acabar l'acte oficial, em vaig aproximar i vaig felicitar-lo. A continuació, li vaig recordar que sis mesos abans m'havia contat que ser l'alferes era la culminació de la seua carrera festera, una cosa així com el «Cim» d'un fester veterà. Què havia passat?
La seua explicació va ser d'allò més aclaridora a la volta que molt simpàtica. «Calla, calla», va dir-me. Va resultar que una setmana després d'acabades les festes, el primer tro havia anat a parlar amb la seua dona i va dir-li que a la filà havien pensat que com l'alferes havia quedat en conjunt meravellós, el seu home havia de protagonitzar també el capità. Que per favor el convencera.
I així va ser. Mario Botella es va deixar convéncer i va ser un gran capità.
Una petita anècdota per a la gran història de les festes, en record d'un enyorat alcoià que ens ha deixat en ple estiu.
En aquest punt cal fer un xicotet aclariment històric, donat que l'experiència dels «Vascos» i Mario Botella va ser contradictòria perquè el desfile de l'alferes va resultar un autèntic desastre, mentre el del capità va ser una marxa triomfal.
Una malaurada pluja colpejà l'Entrà Cristiana i va provocar que les darreres filaes acceleraren la marxa. Això va generar un maleït tall i va aïllar l'alferes, que va sofrir xiulits i esbroncades de part del públic que va resistir a les cadires. L'esquadra de negres va batre un rècord, en fer la desfilada del Partidor fins a Santa Llúcia en 35 minuts, mentre rebia una pluja d'aigua i d'improperis.
«Entrada precipitada» va ser el resum de la Crònica de Festes publicada a l'any següent, un relat que va defensar l'actuació dels «Vascos» al considerar molt injustes les injúries i crítiques rebudes. De fet, assenyalava que la filà de l'alferes havia complit escrupolosament l'horari establert.
Com de la terra al cel, la capitania lloí com mai, en unes Festes «sin cortes en los desfiles, ni un retraso incontrolado, ni un accidente raro», com va relatar la Crònica de 1988. Botella va triomfar al desfilar al damunt d'una catapulta, acompanyat de les notes de «Al.leluya», d' Amando Blanquer, escrita precisament per als «Vascos» en 1958.
