26 de agosto de 2017
26.08.2017

Piscina contra el jihadisme

Estos dies en què vivim sacsejats pels atacs jihadistes, no deixa de vindre'm a la ment els anys que he passat a la Escuela Abierta de Verano de Carrús i al Centre Juvenil del Polivalent

28.08.2017 | 00:39
Piscina contra el jihadisme

Des de fa dos anys, cada vegada que aplega l'1 de juliol no puc evitar sentir-me un poc inquieta, amb un cert nus a la panxa, i pensar que eixe mateix dia, com jo he fet durant molts anys, milers de monitores i monitors estan esperant que comencen les escoles d'estiu. Van aplegant els qui formaran el teu grup, i segons els seus gestos, actituds, mirades, formes de vestir... vas perfilant com seran cadascú; sí, és inevitable, el monitoratge també tenim prejudicis! I, en certa manera, en això està la màgia.

Estos dies en què vivim sacsejats pels atacs jihadistes, no deixa de vindre'm a la ment els anys que he passat a la Escuela Abierta de Verano de Carrús i al Centre Juvenil del Polivalent.

Carrús és el meu barri, obrer (per dir-ne alguna cosa, ja que més del 50% de la població activa està en l'atur), rebedor de migració interior als 60' (només la meitat de la població actual ha nascut al País Valencià) i exterior a partir dels 90' (les nacionalitats més presents, després de l'espanyola, són la romanesa i la marroquina).

Amb este context i al caliu d'un projecte d'intervenció comunitària nasqué La Escuela Abierta de Verano fruit de la preocupació d'uns quants joves que veiem com centenars d'adolescents es passaven l'estiu «al parque» sense cap tipus d'estimulació, motivació o relació sana entre la diversitat de què gaudim aquí.

Cada vegada que esclata un problema d'intolerància, de marginació, acompanyat de violència, sentim dir que la solució està al control i l'educació. Cosa prou més que evident.

Ara bé, ¿A què ens referim quan diem «educació»? ¿La de l'aula i el personal docent? ¿El llibre i l'escriptori verd? ¿La de la sirena i la classificació per la nota que traus als exàmens? L'anomenada, i hipervalorada, educació formal.

Malgrat l'esforç sobrehumà del professorat, esta fórmula suposa tot un camp de cultiu per a l'exclusió dels alumnes que no entren dins del prototip per a qui està pensat el sistema. Solen quedar-se pel camí (oh, sorpresa!) gitanos, gent amb pocs recursos econòmics, amb problemes de conducta, d'addiccions, provinents de famílies monoparentals o immigrants de primera o segona generació; molts d'ells àrabs, dels quals tant estem parlant estos dies. Cada vegada que pense en la imatge dels joves terroristes, un calfred em baixa per l'esquena.

Poseu-vos en situació. Imagineu un matí de juliol, una calor infernal al barri, quedem a les 10 hores els monitors amb la jovenalla per a anar a la piscina. L'ambient no pot estar més carregat d'hormones. Flirtejos, «tu me das cremita yo te doy cremita», reguetton als mòbils, entrepans de truita, batalla perquè no ens colen cerveses... Tot això amanit amb frases com: «Profe se me ha olvidao la autorización», «¿Profe por que no te has depilao?», «Profe mi novio no quiere que me bañe si él no viene», «Profe estamos en Ramadán, pero mi madre me deja que me lo salte», «Profe me da lache (vergonya en calé) bañarme en bikini, sin ropa»...

Podeu fer-vos una idea com poden donar de si estes converses amb els adolescents? Quin potencial hi ha en conviure amb qui esta fent el Ramadà i amb qui malgrat que és musulmà se'l salta? Quantes complicitats i informacions es comparteixen amb les i els educadors?

Els espais que ens ofereix l'educació no formal són l'escletxa per la qual podem tindre accés a tota eixa informació i formació que se'ns escapa dins de l'aula, o inclús a la família. Un moment de confessions entre els xavals, un joc de rol, un campionat de ping-pong... poden resultar claus per a abordar problemàtiques de manera no invasiva, per a detectar conductes masclistes, homòfobes, racistes, d'addiccions o de radicalització religiosa.

És el moment de posar en valor el potencial que ens dóna l'educació no formal. Dotem els nostres carrers d'una xarxa d'educadors i educadores amb recursos per a poder formar un jovent amb totes les eines per enfrontar-se a les realitats que l'envolten: a la societat actual. Dotem a estos professionals de connexions amb el professorat, treballadores socials, responsables polítics i les forces de seguretat ciutadana.

Pensem en clau de comunitat humana per defensar els drets i llibertats que tant ens han costat d'aconseguir (ja ha començat a passar amb l'humor al twitter, els fils que parlaven de #Tomasa han sigut tota una lliçó); pensem en clau de tribu per protegir i cuidar als nostres fills i filles, com bé diu el proverbi africà, «Cal tota la tribu per a educar a un xiquet».

No ens equivoquem. Quan un grup de joves criats al nostre Estat decideixen que la millor opció és perpetrar un atemptat terrorista, matar quinze persones i acabar morts a tirs pels mossos d'esquadra, les causes i culpes poden ser diverses: bolards, relacions internacionals de la Casa Reial, coordinació entre cossos de sugeretat, Rajoy i Puigdemont, Aznar i la guerra de Iraq... però l'evidència més gran és la que més ens costa assumir.

És fàcil deduir-la quan veiem les fotografies dels joves terroristes, tretes, per cert, de la llista de classe. Podrien ser qualsevol dels joves dels nostres barris o instituts. És fàcil deduir-la, però alhora és complicadíssima de verbalitzar i mirar de front. Nosaltres, els adults, hem fracassat. La nostra tribu no ha sabut cuidar-los ni formar-los pel que se'ls venia al damunt i el jihadisme, tota una maquinària d'aprofitament de les escletxes que no cobreix el nostre sistema, els ha convertit a la barbàrie més repugnant.

Posem bolards, bé; coordinem les forces de seguretat, d'acord; però també, i de manera prioritària, eduquem-nos com a tribu i actuem en conseqüència.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine