25 de agosto de 2017
25.08.2017
Tribuna

Bé de llengües

25.08.2017 | 03:58

Al lector habitual d'aquest diari -com jo-, no li passa desapercebut el posicionament d'algunes firmes, significatives, en contra de la política lingüística que vol desplegar la Conselleria d'Educació (ben mirat, encara no li han deixat fer res). A la reacció s'hi apunten alguna periodista, algun professor via tribuna d'opinió i, fins i tot, no desaprofità l'ocasió de llançar unes quantes pedres a la teulada Joaquín Collado (Información 13/07/17). De les opinions individuals no tinc res a dir, tots els comentaris ajuden a saber com es veu el món des de diferents punts de vista, i conéixer la gent que t'envolta. Voldria, però, fer un comentari a un autor de tribuna que manifestà, amb èmfasi, com qui acaba de ser objecte d'una revelació exclusiva, que els dirigents de la Conselleria d'Educació pretenen, amb la pastenaga de l'anglés, que tots els habitants d'aquestes terres aprenguen valencià. No ho veig igual.


El Decret 9/2017, que estableix el model lingüístic educatiu valencià, diu, en el capítol II art. 3, de manera explícita (no hi ha res amagat), que el sistema educatiu nostre és plurilingüe amb el valencià, castellà i anglés com a llengües curriculars. Així que sí, valencià per a tothom, a les clares..., i castellà i anglés (i alguna llengua més si ho considera oportú un centre educatiu determinat). La ciència ha descobert en alguns individus intolerància a la lactosa, al gluten, etc., però no hi ha evidència d'intolerància fisiològica al valencià -o a altres llengües-, aquesta intolerància és només ideològica, és a dir, artificial.


Haig de dir, com a lector, que sí que em provoca desencís llegir opinions que representen línies editorials que simulen un posicionament equidistant, com si això fóra possible en la qüestió que ens ocupa, és a dir, quan vivim un desequilibri enorme entre dues llengües: valencià i castellà. Quant a la manera de donar la notícia, imagine que és molt difícil, si no impossible, la imparcialitat, supose que per allò que es diu en neurociència: «el món no es veu com és, sinó que el veus com tu ets»; d'altra banda, sembla que és notícia l'exepció, no la normalitat. Hi ha moltes coses del periodisme que no entenc, ho confesse; per tant, és millor que siga prudent en el judici.


No obstant això, vull recordar que quan s'aprovà el Decret (dit de plurilingüisme), i els consells escolars triaren l'opció que consideraven més adequada per a l'alumnat del seu col·legi, tot marxà, sorprenentment per a alguns, per un camí pla en el territori valencià, si exceptuem els nuclis resistents organitzats a Alacant capital i al Baix Segura.


En aquell moment, la (no) notícia va ser: la comunitat educativa valenciana, donat el fracàs de les (no) polítiques d'aprenentatge de llengües aplicades fins ara, s'apunta majoritàriament al model educatiu de plurilingüisme que proposa la Conselleria. Els titulars, en terres alacantines, foren uns altres, com ja coneixeu. Quina eixida raonable podem plantejar-nos?


Fa uns dies -5 d'agost-va morir Jesús Tuson, valencià de naixença i professor de Lingüística de la UB -si no l'has llegit, prova de fer-ho; si l'has llegit, entendràs millor el títol de la tribuna-. De la consulta d'un savi sempre traus alguna lliçó, per dura i grossa que siga la closca dels prejudicis, sempre te l'acaba foradant, i, segons quines coses, acabes mirante-les d'una altra manera: i sempre millor. D'ell vaig aprendre a situar totes les llengües al mateix nivell i a estimar-me-les, totes, començant per la materna-paterna; i, encara més, sentir com una catàstrofe, com viu un ecòleg la desaparició d'una espècie animal o vegetal, l'eliminació (o el menyspreu) d'alguna de les llengües.


El professor Tuson, com tot savi, et fa pensar, perquè posa al teu abast un munt d'arguments evidents (evidents quan te'ls ha posat davant dels ulls!) i proves; és a dir, et convida a (re)pensar moltes pseudoveritats que tenies interioritzades sobre les llengües, que no pensades i contrastades. Ho fa amb una aproximació científica, no dogmàtica, amb serenitat, mestratge i mastegant cada paraula, perquè el llenguatge és el distintiu per excel·lència del ser humà.


Però també adverteix d'un fet cabdal: els monolingües ens volen bilingües per estalviar-se l'esforç d'aprendre l'altra llengua. No vull pensar que al final la causant del problema fóra una cosa tan simple com ara la peresa mental, la mandra d'un grup reduït de la població.


Des del meu modest punt de vista, la normalització vindrà de la mà d'elevar el nivell de coneixements de la població, i no de rebaixar-lo. El Decret 9/2017 apunta, i aposta, per caminar en aquesta direcció. Apunta't sense prejudicis, i recorda, el saber sí ocupa lloc, el lloc de la ignorància, i aquest desplaçament exigeix un esforç, però fer el camí ja és un goig. Fes un bé de les llengües, no un mal.


Prompte començarà un nou curs, i, si no hi ha interferència negativa dels adults, les xiquetes i els xiquets vindran a l'escola i aprendran de la manera més natural del món valencià, castellà, anglés, valors i tot allò que li posen al davant. Així es comportarà la majoria de la població valenciana, això, però, no serà notícia. Estarem atents, i si ens equivoquem faren rectificació pública.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine