18 de agosto de 2017
18.08.2017
Dencà, dellà Xixona

Filòsofs inèdits xixonencs: jocs trencats

19.08.2017 | 04:30

Jocs Trencats és de la nostra edat però ja de xiquet pareixia haver nascut cinquanta anys abans. Sent un manyaco amb closca al cur encara, li agradava explicar les seves aventures en el teatret, on féiem un rotgle per escoltar-lo. Allò que explicava sonava distint.Aquells relats de la quotidianitat d'Alacant, on estudiava en el col·legi ?menys gran?, tan ben contats, abans d'una de vaquers o d' Àtila «el rey de los Hunos» sota la mirada atenta dels angelots d'algeps, eren de vegades més interessants que les mateixes pel·lícules.


Era de la nostra tribu, un dels nostres, però era distint. Estudiava. I molt. On es feien aquells campaments d'estiu? A Guadalest, a Moraira, a Agost? En ells s'ensenyà a muntar les tendes de campanya, per ser l'expert en les nostres no eixides a les Penyes de Roset o al Cabeçò. No erem scouts.


D'ell corria la llegenda urbana d'haver estat al seminari i ser l'escolà preferit del cura de l'església-arxiprestal? no fotem!-, quan era Peter Love, tot perquè anava junt amb son pare del conductor del sis-cents, amb Quico el carnisser, Àngel el sagristà i Antonio Cerdán (com es deia el cura), al fútbol a Alacant a veure guanyar el Xixona CF la Copa San Pedro en l'estadi La Vinya.


Bon jugador d'handbol i bona mà per a jugar al frontó, en les caetes velles o el Cristòfor Colom; tenia una força educada. El exàmens, ja corregits i amb nota posada, que li tornaven els professors, de filosofía, de grec, de llatí i de literatura, constituïen per a mi les clases magistrals dels 60, i es transformaven també en poesía, inclús amorosa, quan va pertocar.


Anàvem coneixent, gràcies a ell, Savater, Cioran, Unamuno, Machado? els Cuadernos para el diálogo i Triunfo. El volien per a ells,el de l'Obra, i altres que el temptaven. Com en les pelis de Pasolini i Buñuel els deia . No te temo, Satanás. Un militar captaire l'adoctrinava amb el «bébase un coñac con nosotros, hombre, y demuestre los cojones que tenemos», però no, els tirs dell no anàven per ahí, perquè estaba amb els menys afavorits, amb el respecte i l'educació, amb l'esforç i la constancia, amb la crítica i la reivindicació, el pensament, la democracia, el socialismo i la llibertat.


Va començar prompte a treballar i va conseguir de sobra el que es propossava. Amb molta discreció, aixó sí, sense a penes remor.


És el lector més feroç que he conegut en persona, i el més després. Fidel seguidor d'un costum, que segur heretà de son pare, un profesional taxista manxec que al casar-se amb una xixonenca recalà a Xixona, on feu les temporades.


De sobte se'ns n'anà a Madrid. Professor, ell que ja había estat educador, a El Tiemblo, i potser també al poble on va nàixer Suarez, i altres instituts de feliç memoria o col·legis , com aquell on s'educava el futur rei.


Desaparegué de sobte dels nostres voltants al tornar de Madriz i aterrà en Ginebra, on en una ocasió junts vam visitar l'anouer del cementiri a l'ombra de Borges. Després ja em passava a Maquiavel, Rousseau, Voltaire i al preferit del mestre Fuster, Montaigne.


Naturalment que estigué a Barcelona, i a Nova York i a places i cafés d'Europa on organitzava tertúlies al mateix centre de l'organització mundial.


Conegué a Umbral, Germà Colom, Maria Kodama i alguns acadèmics. Amic entre d'altres de l'historiador Ángel Viñas (recent Honoris Causa per l'Universitat d'Alacant), fou delegat sindical ugetista dels seus companys de feina. En l'Escola Europea de Brussel·les continuà formant la consciencia i l'educació de les noves generacions que prompte dirigirán el present europeu (i algú durà eixe petit alé xixonenc).


Ara que s'ha jubilat, i el seu pensament escrit resta inèdit, de moment, ?algunes coses en Guai! 1ª época , i en el meu cor? l'alegria, la sinceritat, l'amistat, el bon exemple, el coratge, la ironia, i l'espurna vital, se l'hi incrementa remarcant l'estela perfumada deixada inquebrantada en el camí.


(Una confidencia: al no poder fer-ho d'altra forma, vam entrar a veure el Misteri d'Elx a peu a la basílica com si fóssem dos actors, dos apòstols més). Ara, deia, tindrem més temps per a les passejades noctívagues, plaça amunt-plaça avall, parlant sense fre en la llengua, com quan teníem vint anys, sense que la Guardia Civil ens demane el carnet. O sí?


Fou Verd!

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine