Quan el cineasta José María Berzosa arribà a Elx el 3 d'agost de 1972 per a rodar un documental sobre La Festa per a la televisió pública francesa, el Patronat del Misteri d'Elx li assignà al professor il·licità Antonio Pascual Ferrández perquè l'ajudara amb els seus coneixements en una llengua per a ell familiar, no debades havia acabat a l'Acadèmia Berlitz de París, on havia completat la seua formació diplomàtica després de llicenciar-se en Dret i Filosofia i Lletres, i que li portà a la Pedagogia, matèria sobre la qual publicà una dotzena d'assajos.
La seua aportació al projecte pel programa televisiu «Le musique et nous» anà més enllà de les recomanacions anecdòtiques i els apunts històrics, fins al punt que en ell Berzosa trobà l'erudició excèntrica que ajudava a entendre una tradició que es perd en la nit dels temps. El cineasta, natural d'Albacete, exiliat a París, ha deixat en les seues imatges (purament cinematogràfiques) no solament la manera en què els il·licitans feien la festa quasi 50 anys enrere, sinó l'empremta del temps en un moment molt concret per al desenvolupament urbà d'una ciutat moderna de grandària mitjana: l'entorn nu de l'església de Sant Josep, la rambla verge o la desfeta del barri de Filadors.
Antonio Pascual li obrí les portes de casa seua, l'hort del Gat, i el cineasta aprofità l'oportunitat per a fer un retrat de la burgesia que, després de la Guerra, havia defensat La Festa; això sí, mentre els cantors mantenien la veu de la Consueta a la vegada que, amb les seues faenes, alternaven la seua dedicació, molt ben explicada al documental aquesta vessant no professional. Amb el seu treball sobre el Misteri, el qual coneixia del seus estius a Santa Pola, Berzosa va experimentar amb la forma que acabà per perfeccionar a la seua trilogia sobre els mites espanyols el 1973 i que tant èxit li donà amb «Arriba España» el 1975.
Així, la càmera del cineasta deixà parlar el mecenes il·licità a diferents indrets de l'hort del Gat: a una mena de biblioteca, entre pilars de fusta (que recorden la sustenció d'un taulat, del cadafal de La Festa) per a parlar de les misèries de la vida i la por a la mort, una visió del món que comencen a cantar els poetes medievals; al seu dormitori, presidit per un crucifix damunt del llit i una pintura de la Mare de Déu amb el xiquet, per a parlar del seu profund sentiment catòlic, sobre l'origen del cristianisme i el culte marià; i al seu jardí, parapetat darrere d'una escultura de Santa Teresa, realitzada pel valencià Vicente Navarro, per a explicar la transubstansació cultural de la veneració il·licitana.
L'escultura, mutilada, encara es pot trobar al jardí, com la de Lluís Vives, o les restes de l'antic passeig-saló de l'Estació: humanisme, religió i història local, tot a l'hora en aquest home, petges que es van esborrant no solament pel vandalisme, sinó també per la manca de cura, caldria la seua salvaguarda, conservades com a part del patrimoni que llegà al poble d'Elx, i que, després de les últimes notícies aparegudes al diari INFORMACIÓN, considerem en perill, com en alguna ocasió ha denunciat l'Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó.
De la mateixa manera es reconeixen a la pel·lícula els mobles rococos que decoraren durant un temps l'entrada del Gran Teatre i que es veuen a una escena mentre el director fa un joc de reflexos (jugant amb la imatge real reflectida) quan recordava la llegenda de la troballa de l'arca; i es descobreix una obra pictòrica gens coneguda a Elx, els murals del «Triunfo de la Verdad Objetiva», format pels triomfs de la Bondat, de la Bellesa i de la Veritat, encomanats als pintors il·licitans José Cañizares i Antonio Torres-Bru per a sintetitzar la seua teoria sobre la lluita humana en pro de la cultura i la civilització.
En el primer es representava la caritat immediata a través de Sant Francesc d'Assís i Santa Isabel d'Hongria i la caritat futura a través de Sant Vicent de Paül. En el segon, destacava Velázquez entre un grup d'alts representats de les arts: Beethoven, Miquel Àngel o Brunelleschi. I el tercer estava dedicat a gent com Volta, Copernico o Madame Curie, aquells que combatiren la ignorància amb la ciència. En la pel·lícula li serveix al director com a fons mentre Antonio Pascual introdueix l'organització que s'encarrega de defendre la part moral, espiritual i artística de la Festa. Un ús d'aquesta bona mostra arquitectònica de l'estil reconeixible de Serrano Peral, dedicat als que continuen el destí anunciat per les pintures, seria tot un veritable triomf.
Un lloc que hauria servir per a la solidaritat cultural del poble, com cantaven al voltant de la piscina els homes convidats com tantes nits a casa seua, els membres de la Capella, dirigits pel mestre Oncina, al cor d'aquell jardí, com a colofó de la pel·lícula «El Mystère d'Elche»: «Salut, salut palau del vent! / portem el cor content, i una cançó! / Pels aires s'alçarà, / pels cors penetrarà, / penyora es 'nirà fent de germanor / una cançó!» Posar llum en les nostres foscors a través de l'objectiu d'una càmera aliena, amb elements visuals i sonors com aquesta vella cobla catalana, era la manera de Berzosa d'aclarir una certa veritat que ens concernia i li atraia conèixer, i ens recorda, tant temps després, que caldria prendre una decisió sobre la realitat que afecta aquest indret del nostre patrimoni.
