En Alacant celebren hui la solemnitat del Corpus Christi, una festa que el papa Urbà VI va instaurar a l'Església catòlica l'any 1264 i que va arribar a terres valencianes el segle XIV.
La festa del Corpus Christi ens parla de l'amor a Déu i als germans. Per això, com a dia de la Caritat, el Corpus ens convida al compromís amb els més pobres. De fet, el Pa de l'Eucaristia no pot estar deslligat de l'atenció i la sol·licitud pels qui més pateixen. D'ací que hem de saber vore el Cos de Crist a la patena i també a la pastera, en els qui fugen dels seus països per buscar una vida digna.
És l'Eucaristia que enforteix la nostra vida de fe com a cristians, i per això ha d'enfortir també la nostra fraternitat i el nostre servei als altres. Nicolau Cabàsilas, monjo del segle XIV, escrivia en el Tractat sobre la Vida en Crist: «L'Eucaristia conté i conserva la vida en tot el seu vigor. I és que la missió del Pa de Vida, és conservar els renascuts i mantindre la vida. Per això vivim d'aquest Pa».
En la festa del Corpus, a Alacant, el cabildo de la catedral i la Majordomia del Corpus tenen un paper rellevant, amb l'objectiu de donar l'esplendor i la solemnitat que mereix aquesta festa. Així, en la processó trobem una gran riquesa i una variada simbologia litúrgica, profana i popular: des dels dolçainers i els tabaleters, a les danses dels gegants (datades el 1439) i dels nanos, els cavallets, la Tarasca (del segle XVI) i la Magrana, la Bandera de la Ciutat, la creu capitular, les representacions dels moros i cristians i les fogueres, els xiquets de primera comunió, les banderes dels grups i de les confraries i la custòdia amb l'Eucaristia. Fa tres anys, la processó va recuperar les tradicions medievals del segle XV i el Toc de la Ciutat, una música concedida a Alacant el 1489 pel rei Ferran d'Aragó. També s'ha recuperat la tradició dels altars al llarg de l'itinerari de la processó, que passa pels principals carrers de la ciutat.
Per als cristians Corpus significa que ja no podem viure només pensant en nosaltres mateixos, sinó pensant també en els altres. Per això Corpus ens ha de portar a la sol·licitud i a la solidaritat amb els germans, com el pa que es deixa pastar i coure, partir, repartir i compartir. Per això, per animar-nos al compromís amb els més desvalguts, Sant Joan ens diu: «Si un que posseeix béns veu el seu germà que té necessitat i li tanca les entranyes, ¿com pot estar en ell l'amor de Déu?» (1Jo 3:17).
Corpus significa que hem de viure amb tendresa i humilitat, com el pa, que no figura en els plats més exquisits, però que sempre tenim a mà. Corpus ens urgeix també a viure disposats sempre al sacrifici. I com el blat que es deixa triturar, també nosaltres hem de deixar-nos triturar per les contrarietats i pels treballs, per tal d'estar atents i sol·lícits a les necessitats dels germans. Corpus és viure en l'amor més gran, capaç de morir per tal de donar vida, com el gra de blat que només morint, fa nàixer l'espiga. Corpus és viure deixant-nos coure pel foc de l'Esperit, per tal de ser pa i aliment per als altres. Corpus és l'amor fet servei, com deia el cardenal Tarancon en la seua entrada a Oviedo com a nou arquebisbe: «Servir és la manera pràctica i eficient d'estimar, perquè l'amor autèntic es manifesta pel servei desinteressat, per l'entrega total».
Com va dir el monjo Pere de Blois al segle XII, «el Crist s'ha fet pa per nosaltres, s'ha fet per nosaltres gra de blat, pa que envigoreix, consol d'aquesta vida i sosteniment en la fatiga del camí».
El Corpus, dia de Caritat (que no vol dir només almoina sinó sobretot estimar) és el dia de la donació als altres. Del servei als altres per amor! Perquè per als cristians la caritat no és donar sinó donar-se! La festa del Corpus hauria de fer realitat allò que ens demana el profeta Isaïes: «Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a ta casa els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo» (Is 58:7).
«En l'Eucaristia» com ha dit el papa Francesc, «el Senyor ens convida a fer el seu mateix camí, el camí del servei, del compartir, de la donació. El poc que tinguem o el poc que siguem, quan es comparteix, esdevé riquesa».
Això és Corpus: l'amor que es dóna del tot i a tots! L'amor que ens fa present la bondat del nostre Déu.
