21 de mayo de 2017
21.05.2017
En valencià

Aeroport en pantalla

12.06.2017 | 12:08

Juan Vicente Espadas reobrí el cine Alcázar al setembre de 1977, ho va fer, amb el seu bon ull comercial, amb la pel·lícula del moment, Aeropuerto 77, model d'aquell gènere que s'inventà Hollywood per a atraure de nou els espectadors a les sales, temptats com estaven per la televisió. Calia de nou fer del cinema un gran espectacle, encara que fóra convertint en una aventura la tragèdia de possibles accidents de l'aviació comercial que podien, fins i tot, ser versemblants. Amb un aeroport inaugurat en el terme municipal només deu anys abans, el maig de 1967, ara fa cinquanta anys, no sabem com afectaria aquella estrena a la afluència de viatgers. El que sí que sabem, però, és que el nou aeroport d'Alacant es convertí en un escenari cinematogràfic que reforçava la potència d'un paisatge al qual es van apropar «cameramans» des dels inicis del cinematògraf. Cal recordar, en una època preturística, el rodatge d'El héroe de Cascorro el 1929, l'última pel·lícula silent espanyola estrenada quan el so era ja habitual a les sales. La seua falta d'èxit avortà l'explotació dels nostres indrets per a una cinematografia que prompte es dedicaria a l'exaltació de les vides exòtiques de bons samaritans.

Aquest exotisme facilità la mirada selectiva que Gubern qualifica com exògama, no cap a la realitat pròpia del país, explotada molt bé a les ficcions a partir dels anys 60 del passat segle, en el començament de la indústria turística, quan la construcció del nostre aeroport va facilitar l'empresa. Si haguera existit deu anys abans, la Jerusalem on la reina de Saba ( Gina Lollobrigida) sedueix Salomó ( Yul Brinner) seria molt distinta a la pantalla, unes poques imatges per a un cinema clàssic d'aventures que es rodaren el febrer de 1959 a l'hort que ocupa hui el col·legi El Palmeral i en indrets entre Elx i Crevillent per simular un desert. I haguera facilitat uns anys després el desplegament bèl·lic de Mando pérdido (Lost command), una pel·lícula que s'estava rodant a la Costa del Sol i Almeria, a excepció d'algunes escenes al paratge que ocupa hui el Rio Safari a la carretera de Santa Pola, un lloc on tornarien les càmeres amb Jesús Franco el 1983 per a rodar un film de caire infantil En busca del dragón dorado. Segurament les imatges que rodà allà podríem reconéixer-les en qualsevol altra de les 11 pel·lícules que filmà aquell mateix any.

La proliferació de les pel·lícules amb narcotraficants als anys 70 i 80, com a extensió fàcil del thriller, va provocar la necessitat de buscar paisatges exòtics a Europa, sobretot que tingueren aspecte sud-americà. El 1988 tornà Franco per a fer de l'aeroport una terminal situada a Lima, un Perú fictici, això sí, prop d'una Cartagena real, on la CIA enviava un dels seus millors agents de narcòtics, un actor fill de Robert Mitchum, que havia de seguir els passos d'un important home de negocis vinculat en el seu moment al castrisme, Christopher Lee. Era Operación cocaína (Dark Mission) i no seria estrany que, a banda d'ací, les imatges rodades a l'aeroport aparegueren en alguna altra de les seues pel·lícules, hàbil com era aquest director a fer servir la mateixa ambientació per a diferents pel·lícules rodades a la vegada.

I entre totes les ambientacions postisses, també destaca aquella en la qual Christian-Jacque va convertir Elx en una ciutat colombiana el 1975 a Ambición fallida (Doctor Justice), títol que injustament s'associa al resultat de les crítiques que en va rebre en l'estrena. Almenys permet l'esbargiment de l'espectador, cosa que no poden dir moltes produccions actuals. El doctor Justice, expert en karate i en un munt més de ciències, com el seu model més sofisticat, James Bond, és el principal sospitós d'un assassinat comés a l'avió que el porta a un congrés a Bruges. D'aquesta manera es fica en una obscura trama en la qual intentarà descobrir un comerç il·lícit de petroli que li porta fins a Crespo, segons unes lletres que col·locaren sobre la façana de l'aeroport de l'Altet, que uns anys abans, al 1971, havia estat també l'aeroport de Pakistan, convenientment disfressat i amb força figurants fent de natius per a Matar (Kill!). Allí arribava la fràgil Jean Seberg per a retrobar-se amb el seu home, James Mason, del qual descobria un assumpte tèrbol en què estava implicat com agent doble de la Interpol que treballava també per a la xarxa a la que se suposava que estava investigant a aquell país.

El marc de l'Orient Mitjà que necessitava el director Romain Gary, el gust exòtic del qual era destacat pel crític del diari ABC per damunt del simple esbargiment, el va satisfer l'equip de producció al Pantà d'Elx, el Carabassí o al Fondet de la Senieta. Per a donar-li a l'espectador algun element de referència versemblant al voltant de l'aeroport, s'aprofità algun indret proper encara verge, sense la càrrega urbanística sobre la nostra costa, semblant a un oasi natural, per a filmar l'enlairament d'un avió. Fins i tot, es va rodar alguna escena a peu de pista, molt interessant perquè es veu la construcció d'un edifici al mateix aeroport amb grues que desafien els avions.

Eren els inicis dels 70 i un altre país. Una vegada més les imatges com a testimoni d'una altra època, tant a la realitat como a la ficció, quan per l'esbargiment popular es posava també al seu servei, com hem vist, la infraestructura del nostre aeroport.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine