10 de mayo de 2017
10.05.2017

La vila murada

10.05.2017 | 04:28

En l'actual debat sobre el nou Mercat no s'ha fet suficient menció a la càrrega històrica d'aquest fragment de la ciutat actual d'Elx on es projecta la seua construcció, «la vila murada». Caldria conéixer-ne la dimensió temporal, ni que fóra alguns dels seus trets, per situar bé un espai urbà de característiques molt particulars.


Observada i admirada amb ulls moderns pels il·lustrats del segle XVIII, encara sobta l'entusiasme del naturalista Antoni Josep de Cavanilles (1745 - 1804), que li faltà temps per pujar els 166 escalons de la torre-campanar de Santa Maria a l'estiu de 1791 i contemplar-la amb força. Ja al segle XIX, alguns dels visitants europeus registraren, amb les seus notícies i fotografies, l'impacte del seu aspecte sobre el caixer de la Rambla.


Què veieren Cavanilles i els viatgers? La «vila murada», de manera semblant a les traces del fòrum de la romana Ilici, exhibia una alta concentració d'edificis i trames urbanes rellevants. Primigeni solar de l'Elx actual després de la consumpció de la Ilici romana i visigoda, aquest fragment de la ciutat era un recinte emmurallat i reforçat amb huit torrasses que li donaven una parença inexpugnable. Fins als segles XVI i XVII en tenim constància dels atzucacs (carrerons sense eixida) i arcs que travessaven els carrers, propis del seu originari traçat islàmic; un disseny que començà a transformar-se poc després de la conquista cristiana del segle XIII. Així, amb els anys, la creació i ampliació de nous carrers i la conformació de places, entre altres causes, l'alteraren fins advenir un espai urbà diferent, un nucli edilici d'alta càrrega simbòlica, amb edificis eclesiàstics i civils que destacaven per les seues fàbriques de pedra i cúpules realçades. Això l'aproximava culturalment a altres tantes ciutats de l'Europa mediterrània. No per casualitat, esdevindria el lloc de residència dels poders urbans i de les oligarquies rectores de la ciutat.


Sortosament, l'any 1862 Aurelià Ibarra (1834-1890) aportà la seua visió contemporània amb un elaborat dibuix de l'interior, una colpidora vista cap a migdia feta des de la torre més alta del Palau dels Altamira. Aurelià sabé intuir per a hui en dia què li oferia aquest recinte: un superb conjunt de casals i palaus erigits als segles XVI, XVII i XVIII al caliu de les fortunes aconseguides amb el conreu de l'olivera i la producció i comercialització de l'oli i el sabó pels llinatges de cavallers locals, i mercaders de diferent procedència vinguts a Elx atrets per la seua prosperitat. Però, a més, l'ona de bonança s'estengué al clergat, als menestrals, als llauradors benestants que cridaren a molts «mestres picapedrers» per erigir tota mena d'edificis de diversa tipologia. Elx, així, es transformaria en una ciutat «barroca» coneguda i visitada en l'època.


Encara a finals del segle XIX i primer terç del segle XX, els nostres iaios i iaies podien recórrer-la envoltats d'un bon nombre d'aquests edificis, amb un itinerari la traça del qual es mantenia intacta. No obstant això, Pere Ibarra (1858-1934), germanastre d'Aurelià, advertí del perill de la seua possible ruïna i devastació. «Tirad a cordel su eje y habreis borrado una página interesantísima de nuestro ayer», digué de la Corredora el 1895.


Hui dia coneixem la documentació necessària per a saber què hem tingut i, per tant, què ens queda perquè aquest sector de la ciutat aconseguisca de manera definitiva i conjunta la protecció que mereix, abans que perda del tot la seua personalitat. Fou al segle XX quan «la vila murada» patí les mutacions urbanístiques més grans i lesives, conseqüència d'un seguit de causes entre les quals la ignorància interessada i l'especulació n'ocupen un lloc destacat. Ignorància per no voler entendre el seu passat, associat malament a un monumentalisme enganyós i falaç, crèdul i provincià que no ha volgut valorar les peculiaritats d'aquesta àrea urbana que tant ha ajudat a definir la ciutat d'Elx. I especulació també. No era infreqüent als anys seixanta i setanta, anys de «bombolla immobiliària», comprar cases pairals abandonades, els palaus deshabitats d'aquells antics llinatges patricis de la ciutat, per enderrocar-los i aconseguir beneficis ràpids davant d'una administració poc sensible al patrimoni local. I això malgrat que ja gaudia d'una teòrica protecció, total o parcial. No sols accions aïllades. El Pla General d'Ordenació Urbana de 1962 en sentencià la mort, ja que no considerà el seu tarannà, el seu segell històric; per exemple, en traçar un vial, hui una autèntica carretera, que la creua des de l'entrada de la travessera d'Alacant fins al pont d'Altamira. Això fou causa i, alhora, conseqüència de la destrucció de tot el barri nord de Santa Maria. Una acció que arrasà el «barri de filadors», on vivien unes cent trenta famílies treballadores que hagueren d'anar-se'n a l'extraradi de la ciutat.


Són anys en què una dinàmica contínua de devastació llançà al mercat la ciutat sense o amb escàs respecte per l' urbanisme heretat, un «input» més amb el qual calia haver-la pensat per planificar-la i fer-la compatible amb el seu creixement. De fet, l'esmentada façana de ponent ja no es fa servir per promocionar-la, a diferència de les postals i fullets dels anys seixanta. Trencada la «línia del cel», la promoció turística ha cercat altres indrets per induir visites tot simulant l'ingent patrimoni que la ciutat ha perdut.


Fa estrany que els arquitectes i polítics dels últims setanta anys no proclamaren i protegiren més aquest immens tresor, aquesta joia urbanística que haguera fet d'Elx, amb la ciutat germana d'Oriola, per exemple, uns conjunts rellevants, hui degradats o, si més no, mistificats. La capacitat integradora que té el patrimoni arquitectònic a les nostres ciutats transcendeix el temps de vida de la generació que el construeix. I, per això, la seua conservació no pot estar subjecte a un determinat grup d'interessos. No es pot eliminar el passat com tracem una ratlla sobre una línia escrita per esborrar-la.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine