Fa pocs dies en aquest diari, i en un article exhaustiu (INFORMACIÓN, 12/03/2017) s'evidenciava cert desgavell entre els diferents partits polítics a l'hora de reivindicar la cessió «temporal» de la Dama d'Elx. No passa desapercebut tampoc que el govern de Madrid (i l?exalcaldessa assenteix), enarbore un informe tècnic per a negar el trasllat. Informe al qual responen alguns polítics de casa amb la intenció de convéncer els tècnics i els polítics madrilenys invocant l'argument del clam local (això mateix, per cert, no val per al Mercat Central?). Tot plegat ens aboca a unes reflexions inevitables. Tot i no conéixer els informes tècnics que justifiquen la no cessió de la Dama (ens agradaria veure'ls), a qualsevol ciutadà que es pare a pensar li vindran al cap innombrables casos d'intercanvi entre museus, com els següents: a París s'exhibeix una col·lecció de 256 peces de cultures precolombines de l'Equador; el Museu Arqueològic Nacional (MAN) passeja per diverses ciutats de l'Estat espanyol un paquet d'objectes de cultures egípcia, núbia i de l'Orient Mitjà; pel món viatja una col·lecció de desenes de peces de guerrers de Xi'an, de terracota!, de la mateixa antiguitat aproximada que la Dama, etc. Tots aquests casos de segur reuneixen una complexitat tècnica galàctica comparada amb el trasllat de la Dama, els elxans es queden perplexos. És a dir, no ens ho acaben de creure això de què es pose en perill la peça, pel trasllat a través de la planura castellana, amb tecnologia del segle XXI. Han de ser altres els arguments.

Altra reflexió. ¿La càrrega emotiva, construïda, que dipositem sobre la Dama, la podríem haver dirigit igualment sobre qualsevol altre element arquitectònic o arqueològic? Per què genera consens entre els grups polítics? Per cert, el consens s'acaba quan abordem casos concrets com ara la construcció d'un aparcament subterrani i enderrocament d'un edifici al bell mig de la ciutat, la protecció del palmerar, buidar el cor de la ciutat de vehicles contaminants, la protecció del litoral (el poc que queda) de la construcció d'una barrera de cases que separen la terra del mar, adoptar mesures per a protegir els ciutadans i ciutadanes més necessitats, l'educació, etc. En tractar aquests casos s'ha acabat el consens, i aflora tot l'àcid. I, mira per on, el que realment millora la vida i crea un entorn habitable són les coses últimes que hem enumerat, no les ficcions.

Anem a forçar la reflexió, amb el concurs de la ficció, per tractar d'entendre si l'interés per la Dama implica interés general pel patrimoni. Suposem que arriba a final d'any, i sense avís previ, una comissió tècnica del MAN per a comprovar les instal·lacions on s'ubicaria la Dama. La comissió ix de l'Ajuntament acompanyada de l'alcalde i altres autoritats, el primer que observen a la seua dreta són les restes d'uns banys àrabs i un moviment enfollit de màquines retroexcavadores fent un clot immens, on abans hi havia l'edifici d'un mercat, els tècnics, una mica sorpresos, en veure aquell rebombori dins de la Vila Murada pregunten, i l'alcalde els diu...; pel carrer Major s'han d?apartar perquè passe un camió de gran tonatge que va a carregar subsòl històric de la ciutat; arriben al carrer Diagonal del Palau, i la màxima autoritat local senyala, tot orgullós, la poderosa fortalesa del Palau d'Altamira, per fer-los saber que allí va estar la Dama el 2006. És un dia de molt de trànsit, i han d'esperar que el semàfor els done el pas, circumstància que aprofiten els tècnics per a interrogar pel que els sembla massa cotxes tan prop de la ubicació de la peça arqueològica, l'alcalde els diu... (els oculta que el nombre de vehicles augmentarà molt més quan estiga construït l'aparcament del mercat); obrin la porta principal del palau i, a la dreta, sobre un pedestal i fent de guardiana dels retretes observen que hi ha una escultura (figura femenina en pedra calcària vestida amb una túnica i que recolza la mà esquerra sobre l'escut amb la inscripció «Illice Victrix», representació que forma part de l'escut d'Elx), però amb una capa negra pels muscles (conseqüència de la contaminació que ve del carrer i de no tenir protecció), els tècnics, encuriosits, pregunten, l'alcalde els diu...; ja en el Pati d'Armes, a l'esquerra, rematant una columna esvelta observen una creu de pedra (creu de terme del camí d'Alacant del segle XV amb la imatge de Crist i la Mare de Déu Dolorosa i Sant Joan al seus peus. Al revers, la Mare de Déu amb el Xiquet i Santa Caterina i Santa Bàrbara. El pilar, realitzat amb pedra granítica, procedeix de les ruïnes d'Ilici) coronada per un colom que està buidant l'intestí, els dos tècnics de la comissió intercanvien unes mirades de sorpresa, l'alcade se n'adona i intenta distreure'ls dient-los que pugen a dalt, que des de la barana es veu tot el pati i el lloc on s'ubicarà la Dama, ben protegida amb metacrilat resistent i estança climatitzada. Però amb què es topen els tècnics: amb uns racons i escaleres reblides de cagades de colom, tant que podria ser rendible per a una empresa de guano, però que fa tòrcer el morro als tècnics, l'alcalde els diu... Ixen del palau per la porta de la font (Traspalau), després de travessar la recepció del turista. Fora, una regidora molt desimbolta, diu als visitants que les festes d'agost són molt sonades, i..., que allí mateix, on estan, damunt del MAHE, tots els anys boten unes mascletades que fan tremolar la terra i els cel. L'alcalde mira de reüll un dels membres de la comissió, el que no para de prendre notes i fer fotografies, i pensa...

Només els personatges del relat són falsos, la resta: els banys àrabs, el trànsit enfollit, l'escultura Illice Victrix bruta de sutge, la creu de terme del segle XV cagada, els excrements d'escales i racons del palau (abans de les pluges almenys), etc., són reals. El nostre patrimoni està en bones mans? Potser faríem bé a llavar-nos la cara abans que no vinga la Dama.