El primer Capó que vaig conèixer era una lectura escolar, un relat anomentat El rossinyol del Pou d'Avall que em va capgirar el meu cabet infantil, perquè fins aleshores tots els contes de la meua vida havien transcorregut en boscos i altres indrets imaginaris. Però aquell llibret -amb il·lustracions de Miguel Calatayud!- es desenvolupava en la benissera partida de Santa Anna. En un lloc real, de veritat: on jo havia berenat coca de mullaor i ballat junt a l'ermita. Aquell Capó -per a mi, ja un Perrault o un dels germans Grimm valencià- em va fer entendre que la terra que xafes o xapes, la teua, també podia ser l'habitatge de fantasies i llegendes.
Més tard arribaria Bernat. En 3-D, en cos i ànima, the only one: pletòric, optimista, expansiu. Aquell dia exercia de jurat en un concurs de narrativa a Calp. Era el Bernat que admirava el jovent amb inquietuds, amb una forma pròpia de veure el món; també la jovenalla que poguera un dia continuar la seua tasca (i n'han eixit un grapadet). I també el que poava a preguntes en els ulls de qualsevol que tinguera un rajet d'ADN benisser. I d'això, a Calp, en trobes a cabassos.
Ell no ho sabia, però també em va graduar la vista, fent que mirara el meu entorn com mai no l'havia vist -i com el seguisc contemplant-. Fou el Capó anomenat Espigolant pel rostoll morisc, el que m'explicà que els paisatges que ens envolten eren més que un simple decorat mediambiental o pobletà. Eren indrets també farcits de cultura -la que llauraren i cuinaren els moriscos i que vam heretar nosaltres-.
Aquest Capó s'assemblava molt a aquell altre, de malnom Costumari valencià, que era arqueòleg de la memòria, el que rescatava aquelles paraules, eines i tradicions que formen part -tot i que siga inconscientment- del nostre tarannà personal i col-lectiu. Una tasca costumista que va encetar en forma d'articles, en les planes d'aquest periódic.
I en aquestes págines hem gaudit molts anys l'altre Capó: el columnista, el que des d'un mirador tan progressista i nacionalista com autocrític, analitzà durant anys la re pública -espanyola o valenciana- amb un domini de la llengua castellana que desdiu a tots ells que, exercint el seu dret a enganyar-se, creuen que l'aprenentatge d'una llengua minva l'altra. Era el mateix Capó periodista que va fundar -amb el calpí Pere Tur- el periòdic comarcal «El Poble» i que va escriure en molts més mitjans. El que va demostrar amb fets la seua creença de que periodistes i escriptors són el mateix: escrivint el llibre-reportatge De Berdica a Navayork, la biografia de Pere Bigot, l'emigrant més estrafolari i aventurer que parirà mai aquesta millor terreta del món.
Fa ja uns anys, en una cerimònia dels «Importantes» de INFORMACIÓN, Bernat va dir -en eixos rogles que sabia fer- que el seu orgull ja estava pagat veient el seu nom inscrit en l'Enciclopèdia Catalana (ai, Bernat!, doncs no et quedaven encara premis per collir!). Peró abans d'anar-se'n ahir -en cos, perquè l'ànima sempre romandrà en els seus llibres-, Bernat Capó ja havia descobert que havia sigut profeta en la seua terreta. I sa mare Benissa, en batejar-lo fill predilecte, demostrà perquè és Noble i Senyora.
