Expulsió, exili i retorn dels jesuïtes del País Valencià (1767-1816)

L'obra de Francesc Monjo, que opta al Premi Extraordinari de tesi doctoral, és la primera tesi escrita i defensada en valencià de l'àrea d'Història Moderna de la Universitat d'Alacant. Presentar i defensar la tesi en valencià, com diu l'amic Monjo i Dalmau, ha estat «un deure natural. Perquè senzillament som i ens sentim valencians. Perquè parlem valencià. Perquè és la nostra llengua materna».

En aquesta tesi, que tracta l'expulsió dels jesuïtes valencians de 1767 -un fet que va commoure l'Europa del Set-cents-, l'autor ha treballat «la part humana de l'exili» i per això ha hagut de recollir la veu de les víctimes, és a dir, ha rescatat la paraula escrita d'uns religiosos bandejats pel seu rei (Carles III), els quals havien sigut acusats d'haver creat un estat dins l'Estat. Monjo i Dalmau, interessat per l'anomenada «història de les emocions», volia saber què sentien i què pensaven els regulars ignasians en aquells moments difícils, i com transcorria la seua quotidianitat en un exili que va tindre una durada de 48 anys. Per això, l'objectiu d'aquesta tesi, diu Monjo, ha estat seguir «les amargues petjades dels ignasians en les dificultats de l'exili cors, primer, i de l'italià, després». L'autor també ha volgut saber qui eren eixos regulars jesuïtes i «quina era la seua visió dels fets i la manera de sentir-los, de viure'ls» a partir de cartes, diaris i cròniques.

Per a aquesta tesi, Francesc-Joan Monjo, que és el director de l'Institut d'Estudis Calpins, ha utilitzat documentació inèdita i una nombrosa bibliografia que trobem al final del seu treball. A més, hi ha també un annex documental. De fet, Monjo ha consultat biblioteques i arxius a Loiola, Roma, Ferrara, Alacant, València, Oriola, Ontinyent, Barcelona, Madrid, etcétera.

Com diu Francesc Monjo, en aquest estudi es pretén: «donar a conèixer l'expulsió, l'exili i el retorn dels jesuïtes valencians» i també «presentar els religiosos que hi havia en els col·legis jesuítics valencians en el moment de l'ocupació per part dels soldats, amb baioneta calada, la matinada del 3 d'abril del 1767».

El treball de Monjo i Dalmau, historiador nascut a Calp el 1975 i format a la Universitat d'Alacant, té 480 pàgines, està estructurat en nou capítols i té unes conclusions finals.

En el primer capítol, Francesc-Joan Monjo presenta la situació de la Companyia de Jesús en el segle XVIII. El segon capítol se centra en els motins de març-abril de 1766. I és al capítol tres, quan Monjo explica l'expulsió dels jesuïtes del 1767, en especial el cas valencià, amb l'ocupació de les cases i els centres educatius jesuïtes.

Al capítol quatre hi ha l'exili a Bunifazziu (Còrsega), i en el cinc es detalla la nova destinació dels jesuïtes, que va ser la legació pontifícia de Ferrara (Itàlia). El capítol sis se centra en la supressió de l'Orde de Sant Ignasi per Climent XIV, i el set en la fugaç tornada dels exjesuïtes a terres hispàniques i la segona expulsió de 1801.

El capítol huit de la tesi presenta la restauració de l'Orde per Pius VII, i el retorn «definitiu» dels jesuïtes al País Valencià. Finalment, en el capítol nou, Francesc-Joan Monjo, ara doctor en Història per la Universitat d'Alacant, fa una aproximació als jesuïtes valencians i també se centra en les conseqüències de l'expulsió a terres valencianes, sobretot pel que fa a l'educació.

Estem, per tant, davant una obra que tracta aspectes nous de l'expulsió dels fills espirituals de Sant Ignasi de Loiola i amb una presentació dels fets que no deixa indiferent al lector.

Així doncs, en aquesta tesi doctoral, Francesc-Joan Monjo i Dalmau ens acosta magistralment als jesuïtes valencians del segle XVIII. Uns homes de gran talla intel·lectual, oberts als nous aires culturals i científics il·lustrats i contraris al poder absolut del rei Carles III, el qual, en un acte de regalisme extrem, els va expulsar de «les catòliques Espanyes». Un bon treball per conèixer el drama que va suposar l'expulsió dels jesuïtes del País Valencià.