S i les forces polítiques conservadores adopten els corrents neoliberals més agressius i l'esquerra tendeix a identificar-se amb estos per moderar-se o captar electorat, la conseqüència pot ser un cert desencant, una descreença o pèrdua de confiança en les essències d'esta societat. Quin futur?, desocupació o precarietat?, és la societat qui no ens reconeix?, qui no ens necessita o no ens vol?... El jove de hui lluita contra esta idea, que, malauradament, ens sobrevola.
Fernando F. G., Fer (entre amics), havia començat estudis de Magisteri, secció Educació Física, dut pel seu afany d'excursionista i escalador, aptituds assíduament fomentades en la infància per son pare. No ho tenia massa clar, tampoc, això de recloure's dintre les aules. En la societat actual s'hauria de ser més directes, pensava. Se'n va a l'exèrcit, amb un contracte de dos anys, objectius altruistes i, per descomptat, acció. Tanmateix, no troba motivació per seguir. Un viatge en moto, juntament amb son pare, per Àfrica, marcarà la fi de la vida militar i l'inici d'una nova manera de situar-se en la vida. Corria l'any 2010. Potser, el món mereixia ser descobert. Objectiu?... No sé, necessitava créixer personalment, trobar-me a mi mateix. Me'n vaig anar amb la moto; la major part del recorregut, en bicicleta. Jo buscava valorar l'esforç, igual com el temps lliure, aprendre, superar adversitats, reflexionar... Una llarga travessia cap a dins de mi mateix, que m'involucrà des del 2011 al 2015. Per les terres del Pròxim Orient, Turquia i el sud-est asiàtic. Realitzava treballs esporàdics, traspassava fronteres, topava amb europeus en bici o en moto, acabava ajudant a arreglar un carro o en una festa de bodes... Els estalvis de l'etapa de soldat em permetien seguir endavant. La gent m'acollia bé, tendeix a ser amable i útil. M'expressava amb gestos, mirades, moviments; no dominava jo l'anglés. Per rutes alternatives; de vegades, intentar trobar aigua consumia la major part del temps i, quan disposava d'este, llegia, cuinava, compartia amb una companya. El cos s'adapta, la ment no veu res excepcional en una forma de vida imprevista i imprevisible. La distància et fa valorar l'origen, el teu món... Després del primer any, els meus pares vingueren a Jordània, a trobar-me. Parlàrem. El recolzament de la família és important. El camí, però, és individual, propi.
Cada colp més, els territoris inhòspits m'atreien. Allí on la Natura es mostra nua, és on es pot llegir clarament la magnitud de la seua força. La vida és distinta, una altra. Turkmenistan, Tadjikistan, Afganistan, Mongòlia, el Tibet... Gent d'estepa, clima dur. -35° d'habitud. Les gents es preparen per al llarg hivern. Tancats a casa, a la vora de la xemeneia, sense llenya perquè les terres estan pelades, només amb excrements d'animal per combustible. Olors i sabors trets de la terra. Budistes, Islam, misticisme, xamanisme... tot en un conglomerat. Planures interminables. Altiplans que anuncien serralades sobergues. I cims no trepitjats, verges, desconeguts, que transmeten atracció i t'ofereixen sensacions de ser el primer Cristòfor Colom en domesticar-los. Un d'ells, el Malan Shan, allunyat en el desèrtic Kekexili tibetà. Sobre estepes a més de 5.000 m d'altura, on l'oxigen només arriba al 60%. Zona d'accés restringit per les autoritats xineses, que controlen fèrriament aquells indrets. Dos companyons, un suec, l'altre eslovac, i jo l'assaltaríem, encara que, finalment, no vingueren. La carretera asfaltada més propera al cim en distava uns 200 km. La bicicleta em servia de gamell, per portar la càrrega, jo l'arrossegava sobre un pis intransitable. Bona companyona! Al remat, abandone la bici i part de la càrrega en un lloc amagat, i carregue al coll menjar per a 15 dies, arròs, fideus, sopes, snickers, fruita deshidratada, fruits secs, verdura seca i tofu. En culminar i posar el peu al caramull de Malan Shan, només el sol ascendent d'estiu n'era testimoni. Era el 2 d'agost del 2015. La Natura i jo. Tornar al campament improvisat on guardava la bici era una festa, una gran festa, en el meu interior. Tot ple d'embolcalls i plàstics escampats va ser la visió. Els orsos havien escarbat, trobat el menjar i altres estris de campanya. El desastre fou immens. No quedava res. Fins i tot, havien rosegat les gomes i el sellí de la bicicleta.
Havia de caminar 200 km fins a la carretera de la civilització, i em quedava provisió per a 4 dies només. A 50 km per dia a peu. Impossible en aquelles condicions. Si avançava 25 km ja era una odissea. Per tant, em portaria 8 dies. L'única solució consistia a reduir el menjar de cada dia a la meitat, els queviures de què disposava per a 4 dies estirar-los per a 8 jornades. De vegades la ment se sobreposa al cos i este la segueix cegament. Tot és possible. Encara que siga eixir del foc per caure en les brases. No permetre fer cas a la fam, al fred o a la cansera. Vaig besar l'asfalt, en alcançar la carretera. Uns tibetans, somrients, m'arreplegaren. L'acte de la salutació, donar-se les mans, per a aquelles gents, significava el tot, donar-se i prendre's força mútuament. Força, tan necessària en mi en aquells moments.
Entrat el 2016, sentia que la Natura em tornava a cridar, vaig mamprendre de nou viatge cap a les estepes del centre d'Àsia, en moto -«com vols que et deixe, si no em deixes deixar de pensar que et deixe!»-... L'aigua allí comença a córrer, els colors es destapen. La gent prepara els camps. Es sociabilitza, en té necessitat, després d'un hivern tan cru. En zones més poblades o urbanes, l'ostentació és una temptació, atés que els qui han ascendit en l'escala social volen mostrar el seus possibles. Encara que la forma de vida, en la major part de les terres, és mil·lenària, ancestral, sempre igual, aliena a la marxa del món, on, per exemple, la medicina no té presència, el cos s'immunitza; o la muller ocupa el seu lloc, fora del qual és irreconeixible. Potser nosaltres en dirien «masclisme». Ningú mai no m'ha assaltat en el camí. Només en Kunduz, al nord de l'Afganistan, ens sorprengué un episodi de guerra, per disputes entre talibans i oficials. L'anglés ja és una arma que domine. I alguna frase en xinés sempre et fa quedar bé. De totes maneres, el viatge de llarga duració ja no entra en els meus plans. A finals d'este mes de setembre tornaré cap a Espanya, a Almoradí. És un adéu momentani, que mon pare ha volgut compartir, ha vingut, a acompanyar-me, en moto.
Per la meua experiència acumulada, s'han interessat marques de calcer d'escalada, com la mallorquina Bestard, o col·labore en revistes especialitzades del tarannà de Barrabes.com. Igualment m'ofereixen treball en zones de muntanya, en alguns països. Ara he trobat una cooperació en una estació d'esquí a Àustria. Passaré l'hivern, com les aus, i després volaré de nou. Combinar treball i possibilitats de viatjar, d'escalar, de caminar... és, més que quimera, la meua manera d'entendre el món. Un món obert que s'alegra de compartir somriures i vivències, paraules i abraços, també alguna aflicció. Un món en què cadascú troba el seu lloc, encara que haja d'ascendir sobergues muntanyes o transitar sense desmai per sendes benvingudes i bentrobades.
