S'han obert, o no, els Centres de Salut aquest estiu?

El tancament dels centres de salut -agreujat per l'escassa substitució del personal de vacances- va produir problemes per a proporcionar i rebre una assistència adequada: l'ha massificada durant els matins -una sobrecàrrega que multiplica la probabilitat dels errors assistencials- ha fet augmentar la crispació, ha incrementat la llista d'espera, i ha derivat pacientes als serveis d'urgència què no són cap alternativa assistencial real a la falta d'atenció als centres de salut. Imagineu un bebé amb una infecció respiratòria que pot transformar-se en una neumonia o que ha nascut amb una cardiopatia congènita greu. Sense un pediatra per la vesprada al qual no es pot visitar aquests problemes es converteixen en una malaltia greu o en una mort «súbita». Les retallades tenen el seu impacte sobre l'esperança de vida. És l'administració -pagada a partir dels impostos de la gent treballadora- que ha de servir la ciutadania i les retallades fan que siga la ciutadania qui ha de subordinar-se a una Administració governada per les élites.

En la moció presentada el mes de maig per Marea Blanca i aprobada per l'Ajuntament d'Alacant s'exigia que la Conselleria, en aquest primer any de recuperació de l'atenció, facilitara un funcionament dels centres de salut amb un mínim de normalitat durant les vesprades de l'estiu, incloent-hi les visites programades, l'atenció domiciliària i l'atenció pediàtrica. Tanmateix, cap atenció bàsica no ha estat contemplada en aquesta obertura.

Els «punts d'urgència» que s'han fet funcionar als Centres de Salut s'han utilizat no per a evitar llistes d'espera ni per a mantenir l'atenció necessària durant les vesprades, sinó, principalment, per a derivar pacients a l'horari de matí o al servei d'Urgències (ja massificats) i desincentivar les possibilitats d'atenció. Els cartells de «només atenció no demorable» i la informació verbal del tipus «torne vosté demà de matí» han jugat un paper important en les significatives limitacions assistencials d'aquesta obertura. S'obria al temps que s'aconseguia que fora atesa el mínim de gent possible. Es podria dir que l'objectiu era demostrar que la correcta, tot i que insuficient, decisió de la Conselleria era ineficaç, inútil.

Aquesta política d'obrir-tancant ha potenciat, en alguns professionals, la creença de que la gent abusa dels serveis sanitaris, o que la gent consulta per qualsevol cosa, creences falses que culpabilitzen la gent i que es converteixen en actitudes professionals que impedeixen una atenció de qualitat i produeixen errors assistencials. És el mateix efecte que va produir l'ordre de les conselleries anteriors d'impedir l'atenció a grups de persones en funció del decret llei 16/2012, i el que es va derivar de l'ús de cartells disuasoris com ara «sense SIP no s'aten», «el cost de l'atenció és...», etcétera.

S'han alçat veus contra l'obertura dels centres de salut. Els arguments han sigut que obrir els centres de salut és una aposta inútil ja que els centres no s'utilitzen per la vesprada (!). Aquestes veus a) faciliten la destrucció dels serveis públics de qualitat per a la majoria i per a les persones amb malalties greus, b) tracten de reforçar el traspàs de diners públics i de pacientes individuals a la assistència de les assegurances privades, i c) impedeixen la cobertura de les necesitats de prevenció de la població.

El tancament dels centres, la no substitució dels professionals sanitaris, el tancament de llits hospitalaris o serveis reduïts a un mínim insuficient són retallades que han patit els serveis públics de salut en aquests últims anys (algunes iniciades abans de la recessió de 2008). Aquestes retallades s'han derivat de la política del Gobierno central y de la Generalitat de cedir els serveis públics a empreses privades. La crisi de 2008 i el deute públic s'han aprofitat per a aprofundir aquesta dinàmica. És tracta de l'aplicació d'un model ideològic neoliberal de salut i d'assistència sanitària que disminueix l'efectivitat del sistema sanitari. Un exemple el vam tenir en el mal maneig de la crisi de l'èbola.

Cal aprofundir la dinàmica positiva de revertir les retallades que s'han fet en cadascuna de les nostres comarques, les quals no només afecten l'atenció primària.

Quan es parla de revertir les retallades es planteja el tema del finançament. En un context europeu on -com es va mostrar a Grècia- dominen els interessos dels grans bancs i empreses per sobre dels interessos de la gent, la Generalitat -a l'igual que els municipis del nostre País- no ho té gens fàcil. Es veu atrapada per la reforma de l'article 135 de la constitució, que imposa la prioritat del pagament del deute a grans empreses i bancs per sobre de les necessitats socials. I també pel ministeri d'hisenda de Madrid que vela per les necessitats d'aquestes grans empreses i bancs. Aquest ministeri controla tant la recaudació d'impostos com els ingressos i la despesa de la Generalitat. Es tracta d'una intervenció en tota la regla (sense declarar-ho formalment), i les privatitzacions i un deute públic generat de forma il·legítima són els mecanismes utilitzats per a justificar-la. En aquest escenari, cal desobeir la cotilla financera imposada pel Ministeri d'Hisenda. Cal reclamar el pagament del «deute històric» que té l'Administració central amb la Generalitat, cal una auditaria ciutadana del deute i desobeir la priorització «legal» del seu pagament.

D'altra banda, cal apostar per un sistema sanitari 100% públic participat per la ciutadania, i cal actuar contra les dinàmiques de privatització i per la reversió immediata d'aquells serveis privatitzats, ja que suposen una pèrdua de qualitat assistencial i un augment del deute il·legítim. Cal un País Valencià lliure de la Llei 15/97 i del RD Llei 16/2012. Sense aquestes mesures, la Conselleria de Sanitat es veurà sotmesa -vulga o no- a realitzar mesures contra la salut de la població.

(*) Firmen també aquest article Manuel Giron, Lídia Montero y Francisco Macià Mora en representació de Marea Blanca Comarques del Sud-País Valencià.