Anaís Romero, menudeta encara, anava a arreplegar el seu cosí, que tocava en la Banda de música, la Nova d'Agost. Un instrument estrany, com enrotllat en si mateix, la captà. Una forma que obeiria als capricis del seu creador o, potser, a les necessitats del seu so. Difícil de tocar? o difícil d'agafar? Era la trompa... M'ho prenc com un joc, comence en la Banda. Finalitzades les hores de l'escola, tocaria aquell instrument. Durant quatre anys seguisc les lliçons en la Banda. Un so fort i penetrant m'acompanyaria ja per sempre. Encara que, en arribar els estudis de batxiller, estos m'absorbien sobre manera. Acabava a les 3 h de la vesprada i a les 4 h ja estava a Alacant, compaginant amb el Conservatori Òscar Esplà d'Alacant, Grau Mitjà, al final del qual (6 anys) iniciaria el Grau Superior (4 anys) que em portaria finalment a l'equivalent d'una llicenciatura en trompa. No m'importava acabar, cada dia, passades les 10 de la nit. Fins i tot, vaig tindre l'atreviment d'intentar iniciar estudis de Filologia Anglesa a la Universitat. Impossible. No hi havia manera de saber on estava. Em vaig centrar en la trompa, que, damunt, em donava estabilitat. Tot i que la lectura, quan tenia una estona, també m'acompanyava. I, si podia, com no! els videojocs.
Encara escomet un màster de perfeccionament a Hannover, atés que a Espanya les possibilitats de treball es redueixen cada colp més, en un país de músics, de talent, on, tanmateix, les audicions (seleccions per a ingrés en orquestres, càstings) són mínimes. Per un altre costat, la competència és enorme enmig d'un escàs interés institucional que es manifesta en retallada constant de pressupostos de manteniment d'infraestructures musicals i de actuacions, igual com del foment cultural en pro de l'eixamplament i augment dels gustos musicals. Hem de tindre en compte que la vida musical és part de la il·lusió i dignitat cultural de les nacions. I, en este context, una orquestra o una banda no pot ser rendible (que retorne el cost econòmic) ni es pretén que ho siga. Potser, promoure el mecenatge, la col·laboració i ajuda privada, contribuïsca a superar dificultats, a obrir horitzons; mecenatge que les empreses computen en els seus balanços com a intangible que reporta autoestima, prestigi, i presència o autoritat social.
Tot i així, va representar un al·licient immens poder participar com a invitada en la Jove Orquestra Nacional d'Espanya o en l'European Union Youth Orchestra. Analitzar i posar en comú les experiències i pràctiques musicals i instrumentals sobre grans obres treballades és d'una vàlua impagable. Afrontar reptes, començar l'ascens d'una llarga escala, significa anar fixant metes.
A Hannover estant, m'arriba notícia de la convocatòria d'una audició per a la Berliner Philharmoniker, fet bastant usual en un país que té en gran estima el món musical; en el seu honor direm que disposa de 50 orquestres simfòniques, mentre que a Espanya en tenim 29. Participar en audicions igualment és un fet usual per a tot músic. Els ànims, alts; les esperances també, com sempre. Cas que quedem per a la següent, està assumit per avançat. Cinquanta aspirants per a una plaça. Una beca de dos anys en la Filharmònica de Berlín, considerada la segona simfònica mundial segons el rànquing de la revista especialitzada britànica Gramophone. En la seua nòmina Stefan Dohr, vint-i-tres anys en l'orquestra, solista de trompa referent mundial per a tots els amants d'aital instrument. Sóc l'elegida. Vull dir, el so de la trompa que sempre m'ha acompanyat és el considerat. De la Banda de Música d'Agost a la Berliner Philharmoniker. Internament sent un enorme goig. Done gràcies a tots els moments viscuts, a tots els qui m'han servit d'ajuda i ensenyança. La responsabilitat, però, esdevé d'una magnitud impensable.
L'estudi és la tasca de tots els dies, amb un o dos dies de classe directa amb el professor Stefan Dohr (que als 19 anys ja era trompa solista de l'Òpera de Frankfort) per transmetre'ns sensacions, fer-nos partícips de les seues intuïcions i experiències, assentar dins de nosaltres allò que portem de músic. I ho fa amb jovialitat, tal volta perquè els instrumentistes de vent desenrotllem bon pulmó, cosa que, diuen, ens dóna ànim. I, a més a més, la fortuna vol que els nostres instruments econòmicament siguen més accessibles (una bona trompa val uns 10.000 euros), lluny, per exemple, d'un stradivarius, dos-centes voltes més car. Així fins a juny d'este any 2016, en què conclourà la beca. Fent vida per Berlín, ciutat sorprenent on es barreja l'encant de la seua història amb un present en constant canvi; poblada de gent de tots els llocs, molts joves, fent de l'anglés la llengua de relació (l'alemany resulta dens i complicat). Passege en bici pels seus carrers. Tan prompte fa 30° com et poses l'abric. Ciutat culta que es permet disposar de dèsset Universitats!
I el futur? Sempre, de moment, la mateixa pregunta. És veritat que m'assalta, de vegades, la melangia de casa, la família, els amics... Tinc nóvio, a Agost, i les distàncies costen de superar (hui ja no tant, amb el low cost). Em debat entre fer audicions ací, en orquestres per Alemanya, o tornar a Espanya, a tractar de superar oposicions de Conservatori, com a professora. Les possibilitats, ja hem comentat, són distintes en cada país. Encara que fàcil no hi ha res, en cap lloc. Els camins no es poden escriure d'avantmà. Els desitjos, sí. I el meu interior em demana de tornar a Espanya. No sempre les possibilitats caminen parelles, haurien de canviar molt. Quan pense en la quantitat de talent que no pot exercir al seu país, em torba. Per allí on vaja, trobe un músic d'Agost. Em fa alegria, alhora que em causa dolor. Els nostres recursos, la nostra capacitat, són de gran utilitat en molts llocs, són aprofitats lluny d'ací. La preparació d'un músic, llarga i costosa, donarà rèdits a altres societats. Tanmateix, sempre queda l'orgull de la faena ben feta. Que té un segell. Amb olor a Cavanilles, Chapí, el Misteri d'Elx, o Paquito el Xocolatero... Segell de les nostres terres.
