Corre, corre...

13.09.2016 | 04:05
Corre, corre...

Corre, corre!... Són les dotze de la nit. Peus i espardenyes despleguen petjades, sigil·loses del tot, sobre la sorra de la platja. Van muntant al gaal, gros caiuc africà que els europeus anomenem «pastera». Dos xicons, d´alta estatura, es resisteixen a pujar; ploren. Omar ja és a dalt. La clandestinitat de la nit els empara; en realitat, però, cobreix i tapa tota una clandestinitat de vida. Allí ells pensen que són no res, cap projecte de vida, poques il·lusions, una càrrega per a la família. Família que resa i creu en el seu Déu i tracta d´eixir de la precarietat amb treball i esforç, la bandera de cada dia, de cada nit, de sempre. Sempre iguals. Conjecturen que més enllà de l´horitzó està el futur. No res a perdre. Tot a guanyar. És una oportunitat. No hi veuen el risc. La mar brama i esguita...
Era un divendres, 12 de maig de 2006. No havia comentat res als meus pares. Treballar en les obres per dur el sustent a casa era l´ocupació de mon pare. Ell m´havia ensenyat les tècniques en la faena. I l´actitud en la vida. El front ben alt, l´orgull de l´acció acabada i ben feta, la vergonya d´allò dolent. No sé si era orgull o vergonya, però jo no volia dependre de mon pare, de la meua família, ser una càrrega per a ells, tot i que el treball ens donava per a menjar dia a dia. Ho havíem parlat entre uns amics; ens n´aniríem, ara que teníem la força dels 20 anys. A buscar el nostre lloc. En alguna part. I... tots sabíem quina part. Europa. Acabaven de tocar les 12 de la nit. Molt abans, havia eixit jo de casa. M´havia despedit de mon pare i de ma mare sense donar importància, com un dia qualsevol. Però no era un dia qualsevol. El gaal ens aguardava. D´un salt vaig pujar-hi. Ens col·locaven un al costat de l´altre, apegadets. El caiuc a penes bambolejava. La línia de flotació anava submergint-se de mica en mica, a mesura que anaven pujant, uns embotits en la camiseta del Barça, la majoria amb túniques de colors, algun amb la del PSG. El petarreig del motor em colpí. La costa, en la nit, s´allunyava. Alguns s´agafaren de la mà. L´airet a tots ens estamordia, no ens deixava pensar. No s´hi veia res. Alguna ràfega d´aigua en polsim ens tacava la cara. De davant, la barca semblava estacar-se sota l´aigua, contra les ones, cada colp més. Sempre reeixia. Notàvem els peus mullats. Era tot un bassal. Algú ens passà uns poals. No podia acatxar-me del tot, entropessava amb el de davant, per deshabitar amb el poal l´aigua dels peus. De sobte, una onada travessà per dalt dels nostres caps. Més d´un xisclà. La barca tremolava. Alguns feien per menejar-se, o amagar-se en cap lloc. La barca tremolava més. Cridaven. Jo mirava el cel. Déu em protegirà. Així sis nits i sis dies. Amb cuscús, arròs, llet, sucs i aigua: qui podia menjar. 500 o 600 euros el trajecte (després del clàssic regateig). Noranta-huit passatgers. Sense jaqueta salvavides. Dakar-Illa de Hierro. L´amo de la barca, antic pescador, feia uns quatre o cinc viatges al trimestre. Si la policia ho sabia o no, quedava en el secret de les seues actuacions i tribulacions.
Tot i ser musulmà, la imatge de la creu, de la Creu Roja, sempre vindrà en mi. Ens atengueren, només arribar a terra ferma, com si fórem fills seus i ens llevaren la por que portàvem damunt. Vam habitar un apartament completament equipat amb qualsevol cosa que necessitàrem. Al cap d´uns dies, ens traslladen de Hierro en barco fins a Tenerife. Ens reclouen en un centre d´acollida o d´internament, policial, de tracte regular i menjar fatal. Com si fóra un quarter de desnonats. La gent, cansada, esgotada, abatuda. S´escampa la veu que ens tornaran al Senegal i, tot plegat, la por ens torna a envair. Durant trenta-sis llargs dies, netegem les sales i el camp, juguem al futbol, resem... Els somnis es crebassen. Tanmateix, una xica, que treballava davant d´un ordinador, ens assegurava que romandríem a Espanya. Al remat, ens canten en una llista, uns es quedaran, els altres se´n van cap a la península (nosaltres en déiem «Espanya»), els altres a Àfrica. Jo no sé on vaig, ningú no sap res. Quan aterre en l´avió, em claven dins un autobús i fem carretera. Només pense en Déu. Fan parada en un lloc on un cartell resa «Málaga»; en baixen alguns. Jo continue carretera. Fa bon oratge, però el sol no calfa tant com al Senegal. Quan descendisc de l´autobús, estic, diuen, a Madrid. Entre en un lloc, Hotel León. La creu, una altra volta la Creu Roja, ve en la nostra ajuda. Sóc un altre. Somric. Somric una bona estona.
Els meus pares, ja coneixedors de la meua aventura, contacten amb uns amics compatriotes a Madrid. Venen per mi. Sota la seua tutela o empar, la policia ja no em fa res. Mentre ells treballen, jo estic a la seua casa amb els seus fills menuts. Em porten al parc, m´ensenyen, jugant, frases en espanyol. Però jo he vingut a Espanya, la meta somiada, a buscar-me la vida, no puc estar indefinidament depenent d´altres, el futur m´espera... A un poble de la província de Girona pot haver faena, ens arriba. Un familiar dels amics de Madrid m´acondueix; al camp, verd, amb collites per arreplegar i les matinades fresques. M´hi aplique, com un xiquet que ha trobat ocupació. No tinc «papers», em fan saber. No puc continuar treballant. Amb 30 euros que he pogut estalviar, m´aconseguisc un mòbil. Contacte de nou amb els meus pares, amb el meu germà, que viu a Itàlia... No, no. He de seguir el meu camí. Ni Itàlia, ni, òbviament, el Senegal. A València, un altre compatriota ens afirma que hi ha treball. Allà que anem. Una vegada allí, em passen prestat ulleres de sol, polseres, cosetes..., a vendre per la platja. Per les nits m´estirava els cabells, de pensar-ho. Jo aprofitava per a moltes altres coses. Estava en Europa. Després, havia de pagar el material, comprava a 5 i venia a 6 o 7. Si al cap del dia em queien 10 o 15 euros, havia estat una bona jornada. Era el peatge per no tindre «papers».
En el pis, amb altres cinc companys, el del material em proposa deixar-me els seus «papers», fent-me passar per ell. A condició que jo pagara uns deutes seus pendents. Accepte immediatament. Trobe faena de seguida en el camp, collint taronges. De 5 del matí a 10 de la nit. Puja a la furgona, ompli la caixa, ves a l´altre camp, corre, corre!, l´amo ens urgia. 500 euros a la setmana. La meitat del jornal per als deutes amb la Seguetat Social i el Fisco d´aquell dels «papers», que no treballava. És el que hi ha. Em tornava boix. Setmanes de set dies en què només veia taronges i deutes. Li torne els papers. Perd jo el treball. Dorm, m´alce, dorm, vaig, torne a dormir... Un bon dia, tropesse amb uns xics que parlen d´obres i construccions, són germans. M´implique en la conversa. Tenen una petita empresa. M´ofereixen treballar en la seua obra, a Calp. Paste, tire de pala, alce paret..., somric. És la meua faena. Sota el sol de Calp. Corre el 2008. Diuen que hi ha crisi. Els dos germans, amics meus, no troben nous encàrrecs, nous contractes. No podem continuar. No em poden oferir els «papers»... Sempre quedarà la venda, la manta, la platja...
Algú vol que entre en la seua colla de «gorrillas», on el xef es quedarà la meitat de les almoines? Una altre passa hash, merda, costo... i, al cap de la nit, habituats al consum, no tenen res per a menjar, per a tapar-se... Mon pare s´avergonyiria de mi. No vull, ni puc, ser dèbil, feble. Ara havia fet un amic, romanés, que treballava en un disco-pub, de nit, i dormia de dia. Jo comprava, feia el dinar. Parlàvem per les vesprades. Em consolava. Em presenta el seu amo. «¿Papeles?», m´espetega. Abaixe el cap... Tinc mans!, no són de paper!... Puc carregar neveres, arreglar taules, portar gel, arreplegar gots... Dit i fet. És l´any 2012. L´amo del disco-pub està content amb mi, m´ha donat «papers». I un sou, i una Seguretat Social. El seu Déu -diu Omar-, distint del meu, ha escoltat el meu, a qui rese tots els dies a les 6 del matí, a migdia, a les 5 de la vesprada, a l´hora de sopar, i a l´hora d´anar-me´n a dormir. Jo done una part del meu sou, a qui té necessitat. Ho diu el meu Déu, que sempre m´acompanya; no vol que jugue a les apostes, ni bega, ni pegue, i vol que porte pau. Els meus germans en la fe m´han donat unes terres a Touba, la terra santa, a prop de Dakar, per a construir-me una casa. És que l´any passat, a desembre del 2015, em vaig casar. Mon pare em deia que jo ja tenia anys, em preguntava si és que no era normal com els homes, que havia d´emparellar-me. Sí, ella i jo. Amb «parité», quatre mans per tot, ningú és més que l´altre. Vam estar una setmana de lluna de mel. Després vaig tornar corrents a Espanya, al disco-pub. La meua dona plorava. El seu lloc és allí, amb els meus pares. Jo tornaré. I construiré la nostra casa. Amb el front ben alt, com deia mon pare. Sense que ningú em diga «corre, corre!».

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine