No hi ha Govern. Ja ho sabíem o pressentíem. I ja sabem o pressentim que serà complicat aconseguir Govern, i no diguem si volem un Govern «estable». Tant difícil és?, és una incapacitat d'algú?, és una impossibilitat?, o és una maledicció? Preguntes n'hi ha per a tots els gustos. Però no se'ns ocorre preguntar-nos, quan els jugadors no s'aclareixen, si l'entrebanc o la dificultat potser residisca en el camp d'acció, en el tauler de maniobres. Majories absolutes ja no tornaran. I sempre que hi ha hagut una majoria simple, els nacionalistes (ai!, Maria santíssima!) han estat decisius per a la formació de Govern. Ara, els nacionalistes (ai!, Marededéu!) estan anatematitzats, com si no existiren. Problema servit i escudellat. Es pot governar Espanya sense el concurs o la participació dels nacionalistes bascos, catalans, i ara balears i valencians i gallecs? Per a la majoria de polítics espanyols sembla que sí; el resultat salta a la vista: estancament, inestabilitat, vuelva usted mañana...
Canviem la Constitució!, és el tema. Sense el beneplàcit del PP no hi ha res a fer. Carreró sense eixida. Un mur tenim davant, no es pot caminar, no es pot avançar. Doncs que baixen del burro els altres!: això significa infrafinançament, reculada en polítiques lingüístiques, acceptació de dèficit d'infraestructures, ralentització del desenrotllament econòmic..., cosa inacceptable per als nacionalistes, tal com estem veient. I torna a començar, vuelva usted mañana...
Si és així, tres eixides queden: un pacte PSOE-Podemos-Nacionalistes; o un Govern PSOE amb consentiment C's-Podemos (que es neutralitzarien entre ells per deixar una política intermèdia del PSOE); o terceres eleccions.
Comencem per la tercera. Com que ningú les vol, i serien una vergonya, les descartem, les terceres eleccions. El pacte PSOE-Podemos només és viable amb l'anuència dels nacionalistes. Si cadascú satisfà l'altre. És possible això? Recordem que, històricament, sense la participació dels nacionalistes, el Govern d'Espanya (sense majoria absoluta) no ha estat possible. Encara que ara existeixen línies roges segons dir dels mateixos protagonistes. Però en política, en moments crucials, sempre ha resultat productiu el laissez faire. Jo no et negue, tu no em negues. Jo faig, tu fas. Els nacionalistes que seguisquen el seu camí; PSOE-Podemos (en el Govern), el seu propi camí. I que es vote. Si es concedeix el Concert Econòmic, si es blinda la Llei d'Educació de la Generalitat..., com un nou acord d'encaix de Catalunya, i es posa a votació i la majoria de catalans ho aprovara..., tot allò altre (referèndum d'autodeterminació) estaria de més. Sobraria. Tots en pau.
L'altra opció, Govern del PSOE amb consentiment de C'S-Podemos (i neutralització mútua d'estos dos) possibilitaria, d'entrada, acabar amb les lleis dubtosament democràtiques com la Llei Wert, la Llei mordassa, la llei de reforma laboral...; reactivar lleis necessàries com la de Dependència, salari mínim o social, negociació laboral...; posar en marxa reformes inajornables com la Llei electoral, reforma finançament autonòmic, frau fiscal...; i tractar d'obrir camí a la convenient reforma constitucional, en evitació de futurs esclats o estancaments polítics (com els actuals) que res bo porten a l'estabilitat i bona marxa dels pobles d'Espanya.
