Gran Teatre, el gran cor de la ciutat

Com si estiguérem davant de les càmeres inferiors d´un cor, assistírem a un moment del delicat procés en què un operari (de blanc, per a reforçar la figuració hospitalària) acabava d´actuar sobre les butaques imparells del ventricle dret mentre el de l´esquerra es mantenia íntegre com si continuara desenvolupant la seua funció constant d´impulsió d´un líquid vital a través del passadís central del coliseu a tots els teixits de la societat il·licitana, un organisme que necessita rebre l´oxigen cultural per a mantenir-se dempeus.

Per això cal entendre que la revisió mèdica a l´edifici és imprescindible pel seu manteniment, malgrat perdre programació, i sobretot ho és, quan ja fou objecte d´una gran operació arquitectònica que ens el tornà sà el 1996, no debades al juny es compleixen 20 anys de la reobertura amb l´Orquestra Ciutat d´Elx, la Coral Illicitana i Els Comediants. Aquella intervenció fou el resultat del gran desig d´un poble perquè el Gran Teatre tinguera una llarga vida per davant des d´aquell llunyà 24 de març de 1920 (data que, cal dir, apareix confosa amb el mes de maig d´aquell any en molta informació oficial) quan la Xirgú i Borràs aparegueren darrere d´un teló en el qual encara molts il·licitans ens reconeixem.

Desapareguts els grans cines, el Gran Teatre és la prova fefaent de l´evolució dels espectacles a Elx al llarg del segle XX, vinculada la seua creació a l´operació urbanística que a finals del XIX permeté la destrucció d´horts de palmeres per al creixement de la ciutat i a la formació d´una plaça després de l´enderrocament del Sant Hospital, i enllaçada ara la seua pervivència amb els reptes culturals del XXI. La construcció d´un edifici per a Casino per part del mateixos propietaris en la parcel·la que donava a la Glorieta degué modificar el Gran Teatre en l´imaginari col·lectiu fins a hui dia. L´adquisició per part de la Caja de Ahorros del Suereste de España de les dues finques amb dos arrendataris diferents, acabà per registrar dos propietats diferents, amb la venda d´una d´aquelles a l´empresa exhibidora de Luis Martínez Sánchez i aquesta al municipi.

Caldria que oblidàrem la importància d´entrar al Gran Teatre per un lloc o un altre, la qual cosa ajudaria a resoldre la necessitat de disposar d´un edifici independent que podria convertir-se en un centre cultural complet, en una seu universitària, per què no. Si fa no fa, l´Ajuntament d´Elx no solament ha de garantir que ens puguem tornar a seure la pròxima temporada al Gran Teatre, sinó que ha de donar-li la importància que mereix a un edifici d´aquest tipus dins una societat que n´ha maltractat el patrimoni, un suport municipal que ha de venir necessàriament des del reconeixement a la seua trajectòria en multitud de fullets que es conserven dispersos ací i allà (a l´Arxiu Municipal, al Museu de Puçol, en la web de la Càtedra Pere Ibarra, en col·leccions privades) i del material que se n´ha conservat, com un fanal de l´antic Kursaal que fa uns anys encara donava voltes per l´edifici.

L´exposició d´aquest testimoni de la història de la ciutat, dins, per exemple, de l´argumentació didàctica del MAHE per a les generacions vinents (aquelles que mai coneixeran com es veia una pel·lícula en una gran sala obscura i com les revistes musicals feren oblidar la fam en una altra època), ens permetria ser acurats amb les dades que ens dóna la informació respecte de l´edifici i llevar-li les llegendes sobre les que moltes vegades s´ha construït la ciutat (com la de la soprano que comprà una vegada l´original Kursaal i que no venia d´Itàlia sinó de Valladolid). Solament així assegurarem entre tots que el valor del Gran Teatre es mantinga al llarg del temps, que tornem a sentir el nostre gran cor bategar fort.