11 de mayo de 2016
11.05.2016

L'aigua: l'eterna promesa

11.05.2016 | 03:51
L'aigua: l'eterna promesa

En el tema de l´aigua: realitats, poques; promeses, totes. A Espanya s´han projectat tres plans hidrològics nacionals, i cap d´ells s´ha dut a terme. Parlar és senzill, actuar és més complicat. O dit d´una altra manera, una cosa és predicar, i l´altra, donar forment. El mateix redactor i especialista d´este diari, F. J. Benito, es lamentava que ni tant sols el PP, amb majories absolutes a Madrid, a la Manxa i a València, havia estat capaç de resoldre el problema de l´aigua a les nostres terres. La qüestió és si estem enfocant bé el problema, per tal de trobar una solució adequada. Perquè no podem quedar-nos en la queixa permanent, en l´eterna promesa per part dels polítics, o balafiar recursos en solucions inapropiades (transvasament Xúquer-Vinalopó, 350 milions, amb ajuda de Fondos Feder).
Abans que res, hauríem de reflexionar sobre alguns conceptes. En primer lloc, el concepte «solidaritat». Fins a quin punt els altres (regions veïnes) venen obligats a ser solidaris amb la nostra escassetat d´aigua? Si és per necessitat humana, tota la solidaritat; si és per a l´activitat econòmica, els altres poden legítimament objectar que també volen eixa aigua per al seu propi desenvolupament. No res a dir. Persistir en la demanda d´aigua d´altres per a l´activitat econòmica seria confondre els termes: tal volta, en lloc de «solidaritat», algú podria dir que estem parlant de «rapinya».
En segon lloc, tenim la qüestió dels transvasaments, sobre els quals la posició de la UE és taxativa: són antiecològics i altament onerosos en el pla econòmic, per la qual cosa no es preconitza la seua realització; i, cas de ser duts a terme, es repercutirà el seu cost en els preus de l´aigua. S´ha de superar la consideració que hi ha conques excedentàries, o abocaments de cabdals perduts a la mar. Entrem en la concepció de l´ecosistema, on, per exemple, les avingudes fluvials han existit sempre, per traslladar sòlids des d´unes zones a d´altres, conformant riberes, planícies, estuaris i deltes. Sense les avingudes el delta de l´Ebre no existiria, ni l´Albufera de València (recordem com el Mar d´Aral ha desaparegut, per sobreexplotació dels seus aportants). I s´ha de dir que hem alterat espais fluvials d´escapament (riberes d´inundació) per a convertir-los en camps de cultiu, vials o parcs, amb la qual cosa es trasllada l´efecte inundació i el perill a les ciutats i zones urbanes. La millor manera d´entendre la Natura és col·laborant amb ella, no trastocant-la bruscament o destruint-la.
Qui ens aplacarà o resoldrà esta injustícia de la Natura en forma d´escassetat d´aigua? En realitat, si la Natura mai no és injusta, i els altres no en tenen la culpa o la responsabilitat, nosaltres som els primers interessats a preservar i incrementar els recursos i disponibilitats hídriques. Hauríem de començar reconsiderant la definició d´escassetat, a vore si resulta ser un simple dèficit respecte d´una demanda que creix desmesuradament: així, el 80% del consum d´aigua a Espanya és per ús agrícola, moltes voltes en cultius excedentaris i innecessaris que solament busquen la subvenció oficial, productes potser després derivats a l´exportació, igualment subvencionada i que ataca i acaba amb agricultures naturals de molts llocs i països.
També hauríem de tindre en consideració que el preu de l´aigua d´un possible nou transvasament (de l´Ebre), amb els costos repercutits, apujaria cap a uns 0,50-60 euros/m3 (0,90 euros/m3, segons d´altres), molt lluny dels actuals 0,10 euros de l´aigua del Tajo-Segura (sense repercussió dels costos de la infraestructura, feta d´antic). Adéu a l´esperança d´un preu a la baixa en el futur. I no és molt viable lluitar contra el desig i legítima ambició de les conques transmissores per preservar els seus ecosistemes o per usar la pròpia aigua per al seu propi progrés; eixos altres, els veïns, diuen que és el seu dret. Els polítics no saben què fer. Prometen. Prometen. Amb la qual cosa, es treuen de damunt una possible culpa o responsabilitat davant del problema. I, clar, la transfereixen (la culpa) als ciutadans que enarboren drets d´un lloc i de l´altre. És la guerra de l´aigua.
Potser, no queda més eixida que tractar d´augmentar els recursos hídrics disponibles buscant altres fonts. En primer lloc, estalviar i preservar el que tenim, amb l´ús racional dels cabals existents; hi ha, per exemple, pèrdues o fuites de canalitzacions locals que poden arribar al 50%; hi ha reg a manta que es pot transformar en degoteig... Després, reutilització d´aigües, reciclatge; no podem tindre estacions EDAR (depuradores) que aboquen l´aigua a la mar, o, per exemple, trens de rentat de màquines o automòbils que no recuperen l´aigua... I en tercer lloc, l´arma del present i del futur (encara que discutida per alguns), la dessalació d´aigua de mar; segons el diari El País, entre Águilas (Murcia) i la ciutat d´Alacant s´han invertit més de 1.000 milions d´euros, finançats en gran part amb fons europeus, en la construcció de set grans plantes amb capacitat de produir anualment fins 300 hectòmetres cúbics tan bon punt estiguen plenament operatives; fins ara l´ús que s´ha fet d´elles ha estat més bé escàs. Tot i que el seu preu resulta una mica més cara, el Ministeri va anunciar en octubre de l´any passat un preu taxat de 0,30 euros/m3, assequible per a usos agrícoles, sempre que ens oblidem dels preus fora de lògica i de mercat de l´imprevisible Tajo-Segura.
Si per dirimir la qüestió hem d´entrar en guerres o repartiment de culpes, sempre serà millor acatar la racionalitat, perquè els drets d´un acaben on comencen els drets de l´altre. I tot allò racional ha (o hauria) de ser real. Acceptem, doncs, la realitat.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine