A la Segona Guerra Mundial l'Alemanya nazi va construir a Polònia una presó a cel obert: va ser el gueto de Varsòvia, una espècie de camp de concentració urbà. Avui, l'any 2016, la Unió Europea en construeix un altre a Turquia.
El primer dia de la primavera ens porta imatges de persones deportades a camps de refugiats. Europa no vol tindre més camps d'Idomeni al seu territori, ni tampoc les imatges de nàufrags a Lesbos; no volem a casa nostra l'olor de la fam, molesten les imatges dels xiquets morts ofegats. Europa passa en pocs dies de plorar les imatges d'Aylan a tancar les portes i posar un cartell a la porta: «No vingueu a Europa».
Per això els nostres dirigents, com els mals empresaris, subcontracten a Turquia com a contenidor de persones: de les misèries també es fa negoci. Turquia a canvi compra els refugiats a l'engròs, percebent 3.000 milions d'euros per uns 72.000 clients. També aconsegueix punts per a entrar en el club de la UE, com si es tractara d'una oferta de supermercat. Una vegada s'ha començat el negoci, ja no es para: Hongria també deporta als seus refugiats a Turquia D'or ciutat dels refugiats.
La contractació del règim d'Ankara és més que perillosa, ja que és un país que viola sistemàticament els Drets Humans, compta amb problemes territorials amb el poble kurd, ha atacat militarment a Síria i ha fet caure un avió de combat rus. A més a més ha patit atemptats suïcides, l'extrema dreta fa i desfà amb impunitat policial. Està Turquia preparada per acollir refugiats?
La UE diu que revisarà individualment cada cas, però tots acabaran en deportació, amb aquesta «devolució en calent» tan espanyola, no es contempla cap protecció especial als menors, dones embarasses, malalts... Aquesta és la resposta solidària europea: aplicar els drets humans a tanta gent els espanta, el pànic dels nostres dirigents a perdre vots i d'uns altres, l'extrema dreta, per a guanyar-los: la por a l'estranger i als diferents són els primers símptomes del feixisme.
L'Europa de les mentides no pot donar asil i drets humans a tanta gent. En canvi, el Líban és un país amb una població de 4 milions i mig d'habitants i té un milió de refugiats. A Jordània el camp de Zaatari acull més de 80.000 refugiats, el camp grec d'Idomeni compta amb 72.000 refugiats...
La solució europea als refugits és integral; primer, quan Síria enmig d'una primavera àrab de renovació democràtica es rebel·la a un dictador, callem i no els ajudem. Comença la violència i la repressió del règim de Bashar al-Asad i continuem callats sense intervindre ni tan sols diplomàticament. Quan esclata la guerra civil continuem sense fer res, i quan les persones fugen de la guerra els tanquem les portes. Nosaltres som simples espectadors i quan el telediari ens satura canviem de canal.
La resposta de l'OTAN no és més afortunada: no fa gaire es gasta milers de milions d'euros amb les maniobres més grans de la història, i ara és incapaç de muntar hospitals, menjadors de campanya o unes plantes per a potabilitzar aigua, limitant-se a patrullar les fronteres marítimes per a capturar als refugiats.
El nostre president en funcions continua submís a la ideologia europea, mantenint a la dreta espanyola com un referent en la lluita contra la immigració: Devoluciones en caliente, morts a la platja del Tarajal, concertinas assassines? Si alguna administració pública vol acollir immigrants, el govern en funcions acudirà ràpidament ha aturar-ho; si cap voluntari o ONG vol anar a ajudar, ho farà baix la seua responsabilitat, es demanarà vacances, es pagarà el seu desplaçament i el seu manteniment amb els seus estalvis. No siga cosa que ara ens demanen ajudes per anar a ajudar, per això, ni un duro.
«Sólo es refugiado aquel a quien se le da refugio. Las palabras tienen las patas muy cortas. Los que buscan refugio no son refugiados. Sólo caminan. Sólo huyen. Del miedo a la indolencia. No le llames refugiado si no le das refugio».
Text de l'obra La Cienaga
de Antonio Miguel Morales.
