El darrer dia abans de les vacances de Setmana Santa i Pasqua, des de la directiva del centre, se'ns suggeria als tutors que férem una reflexió sobre els atemptats a Brusel.les. No vaig pensar res quan vaig rebre el comunicat; vaig apagar l'ordinador.
Crec en les bones intencions de la meua directiva, que va confiar en la bona disposició dels seus companys perquè transmeteren als seus alumnes els valors cívics i ètics de què ha de nodrir-se una societat democrática com la nostra, i que, de cap manera, podien ser malmesos per aquesta, de moment, darrera mostra de barbàrie. I sí, no els lleve la raó, però no van fer massa bé en confiar en mi. Uns cinc minuts abans de lliurar les notes als alumnes vaig pensar què els podría dir, i si pagaría la pena. Evidentment, per molt funcionari públic que fos, no volia quedar com els superficials polítics i representants d'institucions publiques que tenen un format gairebé idèntic per a tots aquests casos. Que podría parlar-los de l'inveterat problema del mal? Que podria, als seus anys, estabornir-los amb una visió negativa de l'ésser humà? Perquè realment el que pensava en aqueixos moments, i no deixe de pensar ara, és que ja no se sosté que les condicions socials i econòmiques originen aquestos assassinats. Una pel.lícula que em va abatre totalmente em va venir a la ment. En Fill de Caín (2013) de Jesús Monllaó, un personatge va suggerir a un psicòleg ben intencionat que no es fiara mai d'un xiquet que era capaç de matar un gos. Aquest xiquet va acabar assassinant a la neboda del psicòleg. La pel.lícula és tan depriment que costa recuperar-se. Quina llavor naix a dins d'uns nois que són empesos per unes ideologies extremes a assassinar i autoimmolar-se? Existix una solució?
Vaig lliurar les notes i els vaig dir als meus alumens que gaudiren de les seues vacances, i que l'única reflexió que era capaç de fer en eixos moments és la por que els seus pares tenen en vore als seus fills en un món tan despietat.
