El patrimoni del Camp d'Elx, de tot tipus, no ha merescut encara la mateixa consideració que el de la ciutat -i la protecció d'aquest tampoc està com per a botar coets-. No obstant això, n'ha augmentat la sensibilitat i les associacions que reivindiquen una merescuda atenció. Quan s'elaboren catàlegs (veure La Rella, 2013) de, per exemple, construccions a protegir a Elx, s'evidencien buits en referir-se a les partides rurals. No descobrim res de nou si, a més del patrimoni agrari, etnològic, medioambiental, etc., afirmem que fora del nucli urbà hi ha edificacions importants. Recordem que, per exemple, durant molt de temps, ha sigut una tradició que els grans propietaris alçaren construccions amples i sòlides al mig de les faenetes, ni que només fóra per a estiuejar. La majoria d'aquestes cases són de titularitat privada, la qual cosa complica la seua protecció -la complica?-, excepte que el propietari tinga una bona cartera i consciència, conjunció astral que no s'ha prodigat. Quant al paper que han jugat les administracions en la conservació del patrimoni, només direm que ha sigut manifestament insuficient. En alguns casos han arribat tard, per exemple, on fa uns anys hi havia una torre ara hi trobem un pedregar (torre de guaita d'Estanya).

No tot s'ha de conservar, però tampoc no tot ho ha d'alçar de nova planta cada generació. Correm el risc d'acabar desmemoriats i desorientats. Posem dos exemples carregats de memòria. En la partida de Salades hi ha una casa gran de dos plantes, en el centre de la qual s'alça una torre de quatre nivells; a més d'edificacions annexes de serveis i un ample jardí al davant. La casa es coneguda com La Torre -de Bru o d'Ibarra, diuen els veïns-, i va ser propietat de Rafaela Cruz Bru en els anys trenta del segle passat. La casa anterior té al voltant una extensió gran de terres de cultiu. Durant la guerra civil va ser incautada, i, afirma un investigador, convertida en una colònia escolar, per a atendre, per ordre del Ministeri d'Instrucció Pública, xiquets i xiquetes refugiats del front. La casa, mentre anava passant per hereus de la mateixa nissaga, va mantenir l'esplendor; finalment, després d'haver sigut propietat d'una constructora, que féu fallida, acabà en mans d'una entitat bancària, i, aquestes, com ja sabem, només tenen cartera. En l'actualitat, l'edifici, abandonat, està immers en un procés accelerat de destrucció.

Encara a Salades, però al nord, a meitat del segle XIX, en la lloma s'excavà una galeria de més de mig quilòmetre per a buscar aigua de reg, i se'n trobà, d'aigua. I un poc més amunt encara una altra galeria. Aquesta última es pot transitar en bona part, i comprovar que està recorreguda per una xicoteta sèquia en el fons, per on, els anys més humits, corre l'aigua que es filtra de les parets i brolla d'ullals. La primera galeria rep el nom de La Mina. Aquestes galeries o mines, que els hòmens foradaven en les serres del nord del terme, en particular durant la segona meitat del segle XIX, amaguen molta història, però, sobretot, parlen de set, la set del Camp d'Elx i la lluita per l'aigua. Era urgent trobar una font d'aigua per a unes terres, les de Salades, que quedaven fora de la influència de les séquies Major i Marxena. I on anaven les aigües de La Mina? Entre d'altres llocs, a regar els bancals de La Torre. Per tant, aquesta finca és un exemple de les primeres terres del Camp d'Elx amb regadiu fora de les sèquies històriques, i amb aigües no tan salobres! Però, de no produir-se cap intervenció en poc temps la casa s'afonarà i les galeries es rebliran. Si això ocorre, el Camp d'Elx haurà perdut patrimoni i nosaltres memòria.