Resulta curiós com en valencià s'ha conservat l'expressió «anar a la plaça» al fet de comprar en un espai on s'agrupen multitud d'establiments xicotets de caràcter tradicional i que es remunta culturalment al fòrum romà o al soc àrab. L'espai ciutadà de reunió laboral i festiva per excel·lència des de fa mil·lennis -la plaça- dóna nom a una activitat que mou l'economia i la vida social de la població. «Anar a la plaça» en el fons no deixa de ser un fet extremadament mediterrani que, a pesar de protegir-se a partir del segle XIX amb la construcció d'edificis que s'assemblen més aïna a catedrals gòtiques, continua aglutinant l'esperit de la ciutat. El supermercat, hereu contemporani de les places, no té res a veure amb açò: és pragmàtic i fred, un espai on la vida corre de pressa i el producte està ultraclassificat perquè no perdem massa temps a seleccionar-lo, ja que en el fons hi anem en els buits que deixa el tràfec de la jornada laboral. Aquesta vida de «consumeix i corre» està transformant les ciutats, en les quals l'experiència veïnal i la relació íntima amb el paisatge urbà estan en perill d'extinció. Sense poble, sense carrer, sense cases reconeixibles, què ens queda?

Per això, quan algú pregunta per què la plaça (el Mercat Central) no pot acabar convertida en un gran supermercat amb aparcament subterrani, la resposta és més evident del que sembla. D'arguments arqueològics, econòmics i arquitectònics, n'hi ha de sobra (també de contraarguments, perquè negar-ho), però n'hi ha un que és inqüestionable, o ho hauria de ser: perquè Elx no es pot fer contra Elx, no es pot fer contra la seua cultura i la seua història. El segle XX i la primera dècada del XXI ens han deixat una ciutat construïda sota les runes de la destrucció de la nostra identitat urbana, a colp d'idees tan enlluernadores que ens han deixat cecs davant de la desaparició d'espais que eren la memòria del nostre passat. Cap corporació municipal ha tingut la valentia de posar damunt de la taula una reflexió profunda sobre el model de ciutat que volem, fet que l'Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó ha denunciat en multitud d'informes. ¿És comprensible que es demane la tornada de la Dama d'Elx i que s'haja tardat dècades a plantejar-se la protecció arqueològica del Raval?

No es tracta només de la conservació d'un edifici com el mercat (alguns diran que no té gaire interés, és possible, i que em perdone Santiago Pérez Aracil) o d'unes restes arqueològiques (si hem sigut capaços de permetre un aparcament entre la muralla medieval, el palau dels Altamira i l'hort del Xocolater i fer-ho passar per un museu, ¿què ens impedeix fer-ho a la plaça de la Fruita?), sinó que suposa carregar-nos part de la nostra idiosincràsia: el fet d'«anar a la plaça», gràcies al qual hui dia entenem bona part de les restes arqueològiques, arquitectòniques i toponímiques de la zona, i el projecte de mercat ataca directament açò, el que els il·licitans vénen fent des de fa segles. Alguns voldran veure en les meues paraules una mena d'enyorança estèril, res més lluny. El que està en joc és el futur de la ciutat: ¿volem més Elx o volem menys Elx? Que cadascú es posicione on més l'interesse.