El drama dels milers de refugiats que fugen de la guerra, la fam i la por, està provocant un gran sofriment en aquestes persones, que han de deixar els seus països d´origen forçosament, en recerca d´un lloc per a viure en pau. Enmig d´aquesta tragèdia, el dolor d´aquests refugiats que busquen una vida digna, augmenta encara més, pel fet que són milers els xiquets que han «desaparegut» a Europa (alguns parlen de 10000 infants), víctimes d´aquells que sense entranyes i per aconseguir els seus fins, utilitzen mitjans sofisticats propis d´organitzacions de tràfic de persones. Segons diverses informacions, molts d´aquests infants poden haver caigut en mans de màfies criminals d´explotació sexual i d´esclavitud. Per això l´èxode provocat per la fugida dels refugiats, ens urgeix a acollir amb sol·licitud aquests germans nostres que no fugen de sa casa per gust, sinó per necessitat.

Quan els qui podrien posar remei a una situació tràgica no ho fan, sempre és bo recordar com la solidaritat i la fraternitat dels cristians més pobres, ha fet molt més que la indiferència dels poderosos. I és que per un informe d´Intermon-Oxfam, hem conegut que el Govern central només ha dedicat una tercera part dels diners que es va comprometre a destinar per pal·liar aquest drama humà. Un d´aquests moviments de solidaritat va tindre lloc a principis dels anys huitanta, quan hi hagué l´episodi dels refugiats guatemaltecs que entraren a la diòcesi de San Cristóbal de las Casas. Les comunitats indígenes varen acollir amb sol·licitud i amb fraternitat aquelles persones que fugien de la guerra. I quan els refugiats arribaren a la ciutat mexicana d´Amparo Aguatinta, enmig d´un diluvi, extenuats i amb por, i demanaren acolliment, es presentaren així: «Germans, estem cansats, vos demanem que ens acolliu. Ja sabeu que tenim problemes al nostre país». Els cristians d´Amparo Aguatinta, en la regió de Chiapas, com a deixebles de Jesús de Natzaret, respongueren des de la solidaritat i des de l´amor al proïsme: «Germans: coneixem els sofriments dels vostre país, i sabem fins a quin punt n´heu estat afectats. Sou carn de la nostra carn, sang de la nostra sang, sou els nostres germans. Mentre tinguem un tros de truita per compartir o un glop de cafè per oferir, estareu aquí a la vostra casa. No tingueu por». Així, aquells refugiats s´hi van quedar en Amparo Aguatinta deu anys. De la mateixa manera altres comunitats cristianes indígenes també van actuar acollint com a germans, els refugiats que travessaven la frontera.

Els cristians, com ha dit el papa Francesc, no podem caure en la «globalització de la indiferència», sinó que hem de saber compartir els somnis de la gent més vulnerable, dels exclosos i de tots els qui sofreixen. Recentment, el papa Francesc ha urgit els governs europeus a «fer autocrítica sobre la seua actuació a l´Orient Mitjà». Com ha dit Francesc, «Si Europa no és capaç d´ajudar econòmicament els països d´on procedeixen els refugiats, aleshores ha de plantejar-se com afrontarà aquest desafiament».

En aquest èxode de tants milers de persones, cal que els governs d´Europa aprenguem dels cristians d´Amparo Aguatinta, que van reconèixer que els refugiats guatemaltecs eren «carn de la nostra carn, sang de la nostra sang». I és que a vegades, els qui menys tenen són els qui més saben compartir.

Això demostra, com ha dit el papa Francesc, que no serveix de res la riquesa a les butxaques, si hi ha pobresa en el cor. I mentrestant la mort de les persones ofegades al Mediterrani, que fugen de la guerra i de la fam, recaurà sobre les nostres consciències aburgesades, envoltades del confort i indiferents al sofriment dels més desvalguts. I encara que ens tapem les orelles, haurem d´escoltar la veu de Déu que ens dirà: «On és el teu germà?» (Gn 4:9), i també: «Era foraster i no em vau acollir» (Mt 25:43).