En referir el creixement industrial del segle XX a Elx, d'immediat ens diuen que és una ciutat d'empresaris emprenedors. Ací és quan Bertolt Brecht preguntaria: tots sols, els empresaris, crearen el teixit industrial i la riquesa? Una reflexió més serena ens porta a la ment la colla de vulcanitzadors, talladors, «aparadores», comercials, etc., que «tirava parells a estall». Ara, però, parlarem d'uns altres col·lectius que tingueren importància i mereixen ser considerats, són els joves que van adquirir els rudiments de comptabilitat, mecanografia o de dibuix en uns centres educatius on s'impartia un ensenyament no reglat, però sobretot pràctic: les acadèmies. Està pendent d'escriure's, l'aportació que han fet les acadèmies a la formació de la població, molt en particular durant les primeres dècades del segle passat. Tot i que no han destacat per ser temples d'excel·lència pedagògica, les acadèmies proporcionaren la formació mínima exigida als empleats de banca o les oficines de les fàbriques. Baixem un esglaó més en la concreció, parlem del patronista del calçat, el treballador que, amb el llapis, feia models de paper o cartó de les peces d'una sabata. On es formà aquest professional? Primer de tot havia de tenir traça, després trobem que molts d'aquests han passat per alguna acadèmia de dibuix.
L'interés pel dibuix i la pintura de molta gent de la nostra ciutat és indiscutible; el sentit pràctic que ha exhibit també ha sigut evident. Les acadèmies privades de dibuix, per exemple, de Manuel Pérez, Aurelià Ibarra, Pere Ibarra, Vicente Torres, etc., o seccions de dibuix i pintura dintre d'associacions com «Blanco y Negro», i les classes particulars a domicili, són conegudes i abasten un període que va de meitat del XIX fins al segle passat. El 1919, però, marca una fita singular: l'Ajuntament d'Elx crea les Acadèmies Municipals de Dibuix, Pintura i Música (la secció de Música se segregà uns anys després), assigna una partida exclusiva en els pressupostos municipals, per atendre el lloguer, la dotació de material, pagar el director, etc. L'Acadèmia Municipal de Dibuix i Pintura té una història molt irregular des de la seua creació fins als anys 1980. Durant el període republicà, i després de la mort del primer director, Mariano Antón (1857-1932), l'Acadèmia va rebre una pluja de crítiques pels ensenyaments poc pràctics que impartia. És l'època en què Hermògenes Esquembre se'n fa càrrec de la direcció i Andrés Tarí, professor de l'Institut de Segona Ensenyança, explicava dibuix geomètric en l'Acadèmia. A aquesta institució municipal estan vinculats, a més dels esmentats, Ildefonso Cañizares (pare i fill), Joaquín Gonzálvez (catedràtic de Dibuix de l'Institut de la República) o Francisco Rodríguez S. Clement. Per aquestes aules han passat: Albert Agulló, Tomás Almela, etc.; i, per una acadèmia privada, Mario Simón i Andreu Castillejos, dos dibuixants i pintors, que en la vida professional dedicaren moltes hores a exercir de patronistes del calçat durant el creixement industrial d'Elx. L'Escola de Pintura de l'Hort del Xocolater (1974-2014), impulsada per Jaime Brotons (i els germans Blasco), i a la que trobem vinculats noms com Sixto, Toni Coll, Dulce Quesada, Dolores Mulà, Antonio Agulló, Ulises, Carmelo Trenado, Juan Llorens, Antonia Soler, Pepa Ferrández i una llista llarga, que es completa amb els centenars d'alumnes que hi van estudiar, ha constituït una altra referència fonamental, que deixà un gran buit en clausurar-la. Per tot plegat, ens sumem a la reivindicació dels col·lectius per la recuperació d'una Acadèmia de Dibuix i Pintura, o com vulgueu anomenar-la (però de qualitat), facilitada per l'Ajuntament, per la seua projecció social i cultural. La gent d'Elx sabrà traure-li profit, a l'acadèmia.
